Miquel:
Blanc. Una paret blanca. Com la blancor en la meva ment. El buit del records de la nit passada. Tot es blanc, amb ombres negres. I flaixos, flaixos de llum. Una botella buida. Un got ple de vi. Un petó frugal. Crids. Rialles. Llavis carnosos. Música. Suor. L’aire xiulant-me a la cara. I llavors...obscuritat. No recordo res més enllà de les sirenes de la policia, la foscor i la sang. L’ambulància no trigà en arribar. O potser si.
Poc més tard, amb una vena coberta de sang al cap, començaren les preguntes: A quin local va anar? A quina hora sortiren vostè i el seu amic?Sabia que superava en més del doble la tassa de alcoholèmia? Perquè va decidir conduir? Va veure el semàfor vermell? Sap que atropellà a una dona? “¡No sé res!” – els vaig cridar- “¡Ni tan sols recordo com em dic!” Encara que això últim no fos veritat, aturaren de bombardejar-me de preguntes que no podia respondre, i m’abandonaren aquí, en aquesta sala d’espera cap a l’infern.
No recordo res, però em sento culpable de tot. No recordo haver conduït el cotxe, tot i que em trobaren al seient del conductor. No recordo les meves mans a sobre del volant, tot i que el meu amic, afirma el contrari. No recordo haver fixat la meva vista a sobre d’una silueta femenina que entravessava el carrer, tot i que ella em reconegué la cara. No sóc capaç de recordar ningun detall més enllà de la copa de vi. Tot i així, ningun jutge em consideraria innocent.
Per sort, ella ha sobreviscut. Tan sols ha tingut ferides lleus. L’acabo de veure travessar la sala, en cadira de rodes, per declarar. Tenia el rostre pàl·lid i demacrat. Però podria haver sigut guapa. Si jo no l’hagués ferit amb el cotxe.
Quan ho penso, les llàgrimes no aturen de rodolar-me del ulls: he estat a punt d’assassinar a una persona. Imprudentment, involuntàriament, però ho he fet. Fins i tot en Lluís, el meu amic de tota la vida, el que sempre m’ha defensat, el que m’acompanyava al seient de copilot, em considera culpable. Es normal, també hagués pogut morir ell a l’accident. Quina classe de persona sóc? En què m’he convertit? M’ho tenc ben merescut. Haurien de tancar-me durant molts d’anys. Hauria de no tornar a beure mai més. Hauria de demanar disculpes, encara que no servís de res. Hauria...No, no hauria d’haver conduït. No hauria d’haver begut tant. No hauria d’haver anat al bar. No hauria d’haver aixecat aquell matí. Potser, no hauria d’haver nascut.
Lluís
No me’n penedeixo de res. Bé potser, una mica. però va ser el millor que podia fer. No sé ni com se’m va ocórrer, amb la gatera que duia. Crec que durant aquells instant la meva ment va estar més lúcida que en tota la meva vida. Va ser veure la sang a terra el que em degué despertar. O potser les sirenes de policia. I quan vaig veure en Miquel amb els ulls tancats i massa begut, se’m va il·luminar una bombeta.
Va ser més dur del que em pensava, carregar al meu amic i canviar-lo de seient, però això no va ser suficient. Mentre esperava l’arribada de la policia, per no pensar en l’esdeveniment ni en l’atreviment del meu pla, vaig decidir netejar-ho tot,. Netejar un accident. A qui se li hauria ocorregut! Com els criminals de les pel·lícules policíaques. No quedà ni una sola empremta meva. Criminal. No. Va ser un accident. La brillantor de la farola em va fer parpellejar. I després ja era massa tard.
El xoc va ser molt fort. Tant, que el veïns trucaren d’immediat a la policia. Però no el suficientment greu com per matar-la. Llàstima. Potser em va reconèixer. Perquè jo sí. Vaig veure el seu rostre i el pànic reflectit a la seva cara em perseguirà per somnis.
No l’he tornada a veure. I espero no fer-ho. Potser la paraula culpable apareixeria llavors al meu front. “CULPABLE” En lletres grosses. No. No va ser culpa meva. Jo no vaig demanar conduir. Jo no vaig demanar anar a aquell bar. Jo no vaig demanar que el semàfor canviés a vermell. Però si vaig pitjar l’accelerador. I vaig carregar totes les culpes al Miquel.
No importa. S’ho mereix. Ha sigut un malparit tots aquests dies. Preocupat per la feina, els fills, el temps. Sense demanar-me res. Què se’n van fer d’aquelles nits de gresca i festa? On vam deixar la nostra joventut?
Crec que en record a tots aquells moments, es mereix alguna cosa més. Potser hauria de fer alguna cosa, per no sentir-me tant culpable. Potser hauria de...Sí. Decidit. És el mínim que puc fer. Ara mateix aniré a comissaria i li diré. Li prometré que l’aniré a visitar a la garjola.
Ella
- ¿Recorda si el semàfor estava en verd?
La sala d’interrogatoris té les parets blanques i fredes. Com el vent que bufava la nit passada.
- ¿Recorda si el semàfor estava en verd?
- Sí, ho estava – responc. I es veritat. Estava en verd.
- ¿Recorda haver vist el cotxe vermell?
- No, tot estava massa obscur – I es veritat, tan sols hi havia boira.
- ¿Va veure el rostre de l’home que conduïa?
Un esguinç i tres costelles rompudes. “Tot un miracle” – van dir els metges. Jo tampoc podia creure la sort que havia tingut. En tots el sentits possibles
- ¿Va veure el rostre de l’home que conduïa?
Va ser fa tres mesos. Exactament, tres mesos i dos dies. Al videoclub. Tan sols hi érem ell i jo. I el venedor. Ell va triar Star Wars. Jo “L’última cançó”. Vaig dir-li adéu. Ell ni tan sols es girà.
- Si – responc. I es veritat. Durant un instant, em va mirar als ulls, per primera vegada. Després, el para-xocs em va copejar, i la visió es va esvair.
- ¿És l’home que hi ha a la sala anterior?
“No” – penso, però ràpidament em mossego la llengua.- “Ell tenia els ulls més brillants apassionats, cabells curts i obscurs, suaus al tacte...”
El vaig tornar a trobar regularment. L’observava d’amagat, mentre fullejava les revistes. Un cop, li vaig preguntar l’hora. Amb una veu greu i masculina em respongué. En aquell moment, vaig haver de reconèixer que m’havia enamorat.
- ¿L’home que conduïa és el que es troba a la sala del costat?
- Vull dir no. perquè no s’ho mereix. Pobre home. No ha fet res. I si no tingués els ulls inflats de les llàgrimes, podria ser atractiu. Però el meu cor pertany a un altre. Pertany a l’home que ahir a la nit conduïa un cotxe vermell a tota velocitat. A un home que va traïr al seu amic. A un ho¿Recorda si el semàfor estava en vermell?
me que inculpà a un innocent. Un home que va estar apunt de matar-me. Vull dir No. Diré no. Perquè ell no em mereix. No mereix que l‘estimi tant com l’estimo. Diré no i per un cop, es farà justícia
- Si – responc. I es mentida. Així, amb aquestes paraules falses, condemno a un àngel a l’infern.
|
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario