Les murades de Palma

¿Què en sabeu de les murades de Palma de Mallorca? Aquí us deix un treball que vaig fer fa temps sobre les murades de Palma, i tot i que no es molt extens, és una boona base per saber com començar,a  més d'una informació molt interessant :)

Conta la llegenda, que va ser un navegant, anomenat Pere Martell, qui va convèncer a Jaume I per dur a terme la conquesta de Mallorca. El monarca es trobava a Tarragona, on s'estaven celebrant les Corts i la conversa amb Martell, li va aportar aquest interès per l’illa. Aquest navegant, que acostumava a viatjar a Mallorca,  li va explicar al rei Jaume I, els avantatges que suposaria tenir l'illa sota control aragonès. El monarca aragonès va semblar convençut i va posar tot el seu interès en la campanya.


La convocatòria de noves Corts, en aquesta ocasió a Barcelona, va tenir com objectiu recaptar diners i aconseguir tropes per a la conquesta de Mallorca. Una vegada aconseguits gràcies a les aportacions de la noblesa, en 1229 embarcava la flota des del port de Salou (Tarragona) amb direcció a l'illa. En un principi, la intenció era arribar a Pollença, al nord, però el mal temps els va obligar a desembarcar a Santa Ponça, al sud.




A la ciutat de Madina Mayurqa (actual Palma de Mallorca) regnava en aquell temps Abu Yahya, que patia constants atacs cristians a les seves costes. La ciutat tenia tres portes principals corresponents a tres punts cardinals de l'horitzó cap a l'interior de l'illa: la de Portafrí(o porta de Porto Pi), tornada a l'Occident; la de Bab-al-Kofol o Bab-Al-Khal (després anomenada la porta de la Conquesta, o de Santa Margalida, o de l'Esvaïdor o Porta Pintada), al Nord i la de Beb-albelet (després anomenada porta del camp), al Llevant.   Hi havia d'altres portes, però eren portes de segon ordre. Van acampar en una plana deserta a prop de la porta de'Al-Khal, des de on va dirigir molts assalts als murs de la ciutat, finalment l'exèrcit cristià va entrar per la porta Al- Khal i van donar  un atac general .


La lluita amb les tropes de Jaume I, va ser brutal. L'últim valí, Abú Yahya, va morir i els cristians van incendiar la ciutat i van passar a matar a la població. Va caure el 31 de desembre d'aquell mateix any. La matança va ser tan gran que els milers de cadàvers no van poder ser enterrats i les tropes van  tenir una epidèmia de pesta.



El primer suggeriment per tirar a terra les murades de Palma es va produir l'any 1868, a causa d'una situació higiènic-sanitària, ja que tres anys abans la ciutat es va veure afectada per una epidèmia de còlera. Les murades, eren la causa de la misèria. La finalitat del enderroc no era millorar les condicions dels malalts, sinó evitar els mals que la proximitat d'aquests barris pugui ocasionar als poderosos.

El 10 d'agost de l'any 1902, diumenge, arribà el moment i 40 parelles de xeremies toquen a diana. Tot estava preparat per a la festa. S'havia elegit al general Weyler, que havia de ser l'encarregat de tirar a terra la primera pedra. Però no va poder acudir i en lloc seu va enviar la seva filla, Maria Weyler.  A les sis de la tarda, mitja hora desprès que sortís la comitiva de la Casa Consistorial, la senyoreta Weyler procedia a l'enderroc d'honor en el bastió de Zanoguera (avui Plaça d'Espanya) La primera pedra va ser portada en processó a l'ajuntament i col·locada solemnement en la tribuna de Cort.

La ciutat s'havia guarnit per a l'ocasió. Els ciutadans havien estat convidats i també els habitants dels pobles de Mallorca. Durant tres dies i va haver molta festa.

I perquè tothom ho celebrés, l'ajuntament va oferir un menjar als pobres, que va contar amb 2.000 comensals. La festa va acabar amb un castell de focs artificials i la traca final la va protagonitzar un arc de foc en què els 40.000 assistents van poder llegir: "Palma agraïda per l'enderroc de les murades".
La demolició completa es va prolongar durant vint anys. El 10 d'agost de 2002 es va celebrar el primer centenari de l'enderroc de la muralla de Palma

Dissertació: Obsolescència programada

Fa unes dècades, l’objectiu que perseguien les empreses era crear un producte amb una vida útil el més llarga possible. Però, a mesura que la societat ha continuat avançant tecnològicament, misteriosament, els productes ens són útils de cada cop per menys temps, ja que, es rompen sense ninguna raó aparent. Aquesta raó invisible als ulls dels consumidors, són petites modificacions als productes que posen a la seva vida una dada de caducitat, també coneguda com obsolescència programada. Però...és aquesta l’única manera d’aconseguir que funcioni el sistema capitalista? És realment dolent pel medi ambient? És l’obsolescència programada correcte moralment?

És l’obsolescència programada l’única manera de posar en funcionament el sistema capitalista? Si les bombetes tinguessin una duració de cinquanta anys, la producció de bombetes seria infinitament inferior a la que es produeix actualment. Això faria que els preus de la bombeta es disparés (si l’empresari en vol obtenir algun benefici) i que molts treballador anirien a l’atur. I si això succeís en tots els sectors de l’economia, quanta gent hi hauria a l’atur? L’obsolescència programada, evita l’atur, contribueix a baixar els preus i augmenta la producció dels països; en conclusió., accelera l’economia. Tot i així, es podrien cercar alternatives. Sí, els preus serien més alts, però aquests es compensarien amb la gran duració del producte; sí, la producció disminuiria, i per tant també l’ocupació, però es podrien crear altres llocs de treball, com empreses per arreglar els productes, cosa que actualment no es pot fer, ja que l’obsolescència programada impedeix que el producte es pugui arreglar fàcilment i se n’hagi de crear un de nou.

És l’obsolescència programada negativa pel medi ambient? Sí, doncs fa que augmenti la producció de aparells tecnològics difícils reciclar. Avui en dia, és possible reciclar els plàstics, i també els metalls o alguns components electrònics determinants, però tot i així, la major part, un 90% de cada aparell tan sols es pot separar, no reciclar, i fins i tot menys, ja que la societat desconeix els llocs adequats per dipositar aquestes deixalles. Aquest augment del fems, és realment molt contaminant per l’aire i per als ésser vius i, a més, aviat no sabrem què fer amb aquests residus.  Actualment, moltes empreses els envien disfressats d’aparells de segona mà a països tercermundistes. cosa que no fa més que augmentar les diferències econòmiques. Tot i així, de cada vegada més es fabriquen productes biodegradables, que no afecten negativament al medi, sinó que el respecten, de manera que de cada cop són menys contaminants. També, encara que sigui a poc a poc, de cada vegada més, la gent es consciència de com s’han de tractar certs tipus de residus i el reciclatge ha augmentat notòriament. Amb tot, és impossible continuar per sempre amb aquest ritme de comprar, tirar, comprar, ja que “no podem créixer infinitament en un món finit”.

És l’obsolescència programada correcte moralment? Com deuen sentir-se els treballadors d’una fàbrica sabent que fabriquen els seus productes amb el propòsit que s’espenyin? Està bé mentir a la gent i mantenir l’obsolescència programada en secret? L’obsolescència programada no és realment un secret, sinó una conseqüència de la mentalitat de la societat, la qual prefereix algunes característiques dels productes (com els preus més baixos, una tecnologia més nova o unes prestacions diferents ) a altres característiques con la seva durabilitat. Quan s’han baixat els preus del materials, té més sentit canviar el producte que crear-ne un de nou que duri per sempre. És a dir, què és preferible, una batedora de 200€ que duri 30 anys o una que en valgui 20€  i en duri 3? El que prefereixin els consumidors és el que, finalment domina el mercat. Tot i així, encara que el consumidor prefereixi productes d’una durada més curta, l’obsolescència programada elimina la possibilitat d’elecció del consumidor amagant-li la veritat completa dels productes que adquireix, això és el que no és moralment correcte.

En conclusió, l’obsolescència programada és el motor que mou l’economia mundial, però és terriblement negativa per al medi ambient i, a més, no acaba de ser del tot acceptable mentir i amagar l’existència d’aquesta política empresarial que, a llarg termini ens fa pagar més. Tot i així, en la meva opinió, realment la societat viu amb una mentalitat que disfruta substituint els seus productes per altres una mica millors. Ara, ens sembla malament que programin la duració dels productes de manera conscient, però en el fons, tots sabem uns preus més baixos indiquen que la seva durada serà molt inferior a la que era habitual antigament.I tot, perquè ens agrada anar a la moda costi el que costi. Crec que no sabem viure sense aquest sistema, o, encara pitjor: no ens podem imaginar un món sense ell.

Religió

Hola, de nou, bé, aquí et deix  una redacció que ens va manar la de religió. Quedava millor amb el meu doc, pero en fi, l'important és el que conté, no?

INTRODUCCIÓN

En España, un 96’2% de los niños están escolarizados, un 90’7 de los jóvenes consiguen el titulo de la ESO y  un 84’4% de ellos deciden cursar la universidad.  Porque en España, es obligatorio estudiar hasta los dieciséis años de edad, a diferencia de otros tantos países donde este derecho es negado a muchos niños. ¿Derecho? Sí, el derecho a estudiar, a conseguir un futuro, a aprender, porque solo aprendiendo somos libres. Pero… ¿nos sentimos agradecidos? Al contrario, todo son quejas: hay que levantarse muy pronto, los exámenes son difíciles, no hay tiempo libre, hay demasiados deberes, los libros pesan demasiado, las clases son aburridas…Para nosotros estudiar es más un deber que un derecho.

En los países tercermundistas, la realidad es otra, pues 43 millones de niños no saben leer ni escribir y de los que cursan la educación primaria, solo un 23% acceden al grado superior. Porque hay países en los que la educación es un privilegio y no una necesidad. Esos niños se tienen que levantar más temprano que nosotros, trabajar horas y horas al sol y no pueden quejarse, pues ese es el mundo que conocen.

CAUSAS DEL ANALFABETISMO

En los países más pobres, las familias apenas consiguen ganar lo suficiente para sobrevivir de manera que los niños son mentalizados ya desde muy pequeños que deben ponerse a trabajar para lograr mantener a sus familias, de manera que ni tan siquiera llegan a plantearse el hecho de asistir a la escuela, a la que solo asisten los más ricos, no los más listos. . A estos niños se les priva de su derecho a una educación porque sus familias no pueden costear los gastos escolares o porque sus comunidades son demasiado pobres o están en un lugar demasiado remoto para disponer de instalaciones y materiales de enseñanza, o porque tienen que trabajar para traer alimentos a casa.

Esta falta de concienciación de los niños consigue que muchos de ellos jamás pisen una escuela, pues solo piensan a corto plazo, no a largo plazo de forma que no se dan cuenta de que la formación es el único modo de romper el círculo de la pobreza, pues cada año de escolarización supone un incremento medio de los salarios del diez por ciento.

La crisis económica actual y las guerras también afecta gravemente a este analfabetismo pues promueven  recorte drástico o la eliminación del presupuesto para educación. Las escuelas son tomadas por los bandos contendientes o directamente destruidas, como ocurrió en Liberia, donde la guerra civil convirtió en ruinas el 80 por ciento de los centros educativos del país. Las familias son desplazadas y los refugiados normalmente son trasladados a alojamientos temporales donde los niños habitualmente no tienen acceso a ningún centro educativo.

También sucede que en los países donde está permitida la poligamia, no resulta provechoso permitir la educación de todos los hijos. Es mucho más rentable y beneficioso mantenerlos trabajando, pues así reportan bastantes beneficios. En estos casos, los niños son tratados por sus padres  como instrumentos con los que conseguir dinero y no como individuos libres, pues no tienen ni voz ni voto.

CONSECUENCIAS DEL ANALFABETISMO

Una de las consecuencias del analfabetismo es que tiende a crear aún mayor pobreza en los pueblos que lo padecen. La incultura provoca la superpoblación y la ignorancia sobre los avances de la cultura y de la ciencia multiplica el retraso derivado de la falta de los elementos más importantes de escritura y lectura.

Hay que tener en consideración que la educación tiene un importante efecto en las niñas, pues las que han recibido una educación suelen casarse más tarde y tienen menos hijos, quienes a su vez disponen de más posibilidades de sobrevivir y están mejor alimentados y educados. Las niñas que han recibido una educación son más productivas en el hogar y reciben un mejor salario en el lugar de trabajo, y tienen más capacidad para participar en la toma de decisiones sociales, económicas y políticas.

Privar al niño o niña del acceso a una educación de calidad aumenta las posibilidades de que sea víctima del abuso, la explotación y la enfermedad. Las niñas están incluso más expuestas que los niños al riesgo de sufrir abusos cuando no van a la escuela. En muchos poblados, la escuela proporciona un refugio seguro para la infancia, un lugar donde es posible encontrar compañerismo, supervisión de adultos, letrinas, agua potable y, posiblemente, alimentos y atención de la salud.

Y a pesar de todas esta consecuencias importantes también cabe mencionar que las escuelas no sólo ofrecen un futuro, una educación, sino que representan también un rincón donde sentirse niños, donde olvidar por unos momentos la guerra. De ahí la importancia de incluir la educación como una parte fundamental de la ayuda de emergencia en cualquier crisis humanitaria

LA UNESCO CONTRA EL ANALFABETISMO

En el Foro Mundial sobre la Educación celebrado en abril de 2000 en Dakar (Senegal), se asignaron a la educación seis objetivos prioritarios: lograr la Enseñanza Primaria Universal (EPU); alcanzar la igualdad entre los sexos; reducir el analfabetismo; mejorar la calidad de la educación; incrementar los programas de preparación para la vida activa, e incrementar los programas de educación de la primera infancia.

UNICEF trabaja en más de 150 países con el fin de asegurar que todos los niños y niñas tengan acceso a una educación de calidad y hace un mayor hincapié en la igualdad entre los géneros y la eliminación de todo tipo de disparidades. Los programas de UNICEF en terreno abordan el reto de la educación de una manera global y defienden una reducción de las tasas escolares, la mejora de las infraestructuras escolares, los cambios legislativos y la formación del profesorado.

Algunas de las iniciativas y campañas que pone en funcionamientos la UNESCO son:

a) La participación en tareas de difusión y promoción: UNICEF lleva a cabo campañas de información mundiales sobre la importancia de escolarizar a los niños y las niñas. En estas campañas participan diversos aliados y mediante deportes es posible difundir también los mensajes. Además, UNICEF trabaja directamente con los gobiernos para abordar temas como la discriminación de género u otros obstáculos para la educación, como son los costos escolares o el trabajo infantil forzoso.

b)Acompañar a los países en la formulación de políticas educativas y su implementación. En el caso de los países que solicitan asistencia, UNICEF les ofrece apoyo para recopilar y distribuir de datos sobre la situación educativa, ayuda a establecer sistemas de información y gestión educativa más firmes y comparte prácticas para la elaboración de políticas educativas. UNICEF también promueve iniciativas innovadoras para  impulsar la matriculación y la participación, como la eliminación de los costos escolares.

c) Promoción de la atención y el desarrollo de la primera infancia. El aprendizaje comienza al nacer, por lo que UNICEF apoya esfuerzos como los programas de atención y desarrollo en la primera infancia basados en la comunidad; la educación de los progenitores; y vincular la salud, la promoción del higiene, la nutrición y otras intervenciones tempranas. Además UNICEF contribuye a fortalecer la capacidad de las comunidades y las familias para proteger y cuidar a los grupos en situación de desventaja y distribuye vacunas para alrededor de un 40% de los niños y niñas en el mundo en desarrollo, al mismo tiempo que difunde información sobre ellas, y ofrece educación e intervenciones para luchar contra enfermedades.

d) UNICEF es también un aliado fundamental en la Iniciativa Acelerada que tiene el propósito de ayudar a los países con políticas, datos, fomento de la capacidad y apoyo financiero, y ayudarlos a mejorar la eficacia en el manejo de sus recursos.

e) Ayudar a las escuelas a proporcionar suministros, agua potable y saneamiento. El agua, el saneamiento y la higiene son fundamentales para matricular y mantener a las niñas en la escuela, ya que ellas son las más afectadas si las letrinas son poco higiénicas o inexistentes. UNICEF está muy presente en los proyectos relacionados con estos elementos, y apoya iniciativas en 73 países, entre otras la distribución de bombas de agua en las escuelas primarias.

f)Proteger el derecho a la educación en las situaciones de emergencia. En cualquier momento determinado, entre una cuarta parte y una tercera parte de los países donde trabaja UNICEF están afectados por situaciones de emergencia que surgen debido a los conflictos, las crisis económicas, los desastres naturales o una combinación de todos estos factores. Para contribuir a proporcionar un sentimiento de normalidad, UNICEF proporciona tiendas de campaña, suministros y recursos humanos como parte de los programas de regreso a la escuela y ayuda también a organizar campañas de regreso la escuela a gran escala, ofreciendo asistencia a largo plazo a los gobiernos para que apoyen la reanudación de actividades de educación de calidad y la reconstrucción de escuelas e infraestructuras.

CONCLUSIÓN

El trabajo realizado por UNICEF es realmente ensalzable. Todas las medidas adoptadas son siempre en beneficio de la infancia y la mayoría logran su objetivo: hacer desaparecer el analfabetismo. Aún así, creo que seria necesario que se centrara en concienciar a la población, no a nivel global, si no a nivel poblacional, de manera que la gente de los países subdesarrollados se diera cuenta de que solo con la educación es posible avanzar. También me ha llamado al atención que no se mencionaran medidas  contra el trabajo infantil, clave para derrocar el analfabetismo. Aún a pesar del gran número de campañas que se llevan a cabo, creo  que va a ser difícil lograr una equidad y escolarizar a todos los niños, pues o seria necesarios muchos, quizás demasiados años, o una concienciación a nivel global, de manera que hubiera un incremento en el número de donativos y voluntarios dispuestos a colaborar.

BIBLIOGRAFÍA

Las páginas webs visitadas para realizar este trabaja han sido:

http://www.unicef.org/spanish/mdg/education.html

http://www.unicef.es/infancia/educacion-para-todos-los-ninos

http://noticias.iberestudios.com/la-unesco-y-la-falta-de-escolarizacion-en-los-paises-pobres/

http://comunidad-escolar.cnice.mec.es/732/info6.html

http://noticias.universia.es/vida-universitaria/noticia/2006/08/21/679043/94-3-graduados-eso-decide-seguir-sistema-educativo-ano-siguiente.html

http://es.wikiversity.org/wiki/Educaci%C3%B3n_tercer_mundo

Dissertació: La veritat

Hola!
Sí, sé que fa molt que no t'escrivìa, però he estat bastant ocupada. Ja saps, llegint, escrivint històries, fent deures.... Bé, avui et deixo una dissertació que vaig fer recentment sobre la veritat:

Des de beuratges per descobrir la veritat, passant per màquines com el polígraf a l’estudi de les expressions facials, discernir entre la veritat i la falsedat ha estat un dels grans problemes sobre el qual ha reflexionat la humanitat. I no és tan sols un tema de preocupació actual: des de fa segles, alguns filòsofs fins i tot, van establir teories, mètodes per esbrinar la veritat. Però...quin d’aquests mètodes és millor? Quina teoria podria ser més aplicable a l’actualitat? Quins mètodes realment funcionen?

Per una banda, trobam la veritat com a correspondència, d’Aristòtil. Segons aquesta teoria, una proposició és vertadera quan el que la proposició expressa i la realitat a la que es refereix són iguals. Amb aquest mètode, es fàcil, distingir entre la veritat i la falsedat. Tot i així, una proposició no deixa de ser un conjunt de sons que ens ajuden a crear una representació de la realitat. Però una representació no és la realitat en si i, per tant, mai hi haurà adequació entre la realitat de la nostra ment i la vertadera.

Però una altra banda, tenim la veritat com a coherència, representada principalment per Friedrich Engels.  Aquesta teoria afirma que un conjunt de proposicions són vertaderes mentre no es contradiguin entre elles.  Això fa que totes les proposicions que es puguin deduir de la primera també seran vertaderes, per la qual cosa la deducció de la veritat es fa d’una manera ràpida i senzilla. El problema recau en que, per a això, la primera proposició ha de ser vertadera i no sempre ho és, de manera que es difícil dictaminar la veritat de les altres proposicions.

En tercer lloc, existeix el pragmatisme, segons el qual una proposició és vertadera sempre i quan sigui útil o tingui conseqüències positives. Això farà que totes les proposicions vertaderes tindran conseqüències positives. El problema es troba quan no sabem si aquesta proposició tindrà conseqüències positives o no, i també ens hem d’enfrontar al problema de que que la utilitat d’una proposició canvia amb el temps,  de manera que  la proposició que ara es vertadera pot no ser-ho després.

També podem trobar la veritat com a perspectiva. Segons aquesta, no hi ha una veritat universal, sinó que una proposició serà vertadera depenent de cada individu. Per exemple, per a un cec, pot ser veritat que el sol no fa llum, però això seria fals per una altra persona. L’inconvenient d’aquesta teoria es que si hi ha una veritat individual, no es pot trobar una veritat comuna amb la qual tots estiguin d’acord ja que totes les proposicions són vertaderes i falses al mateix temps, segons els individus.

Per a pal·liar aquest problema, va sorgir la veritat com a consens. Aquesta teoria, afirma el mateix que l’anterior, amb la petita deferència que la veritat final, seria la veritat aconseguida mitjançat una majoria en consens de la humanitat. Encara que aquesta proposta soni molt democràtica i bona, també té alguns inconvenients. Per exemple,  és difícil demanar a tota la humanitat de manera que, si s’agafessin mostres, no serien més  que això mostres d’una realitat incompleta.

Així com ho veig, no estic d’acord amb cap de les teories anteriorment esmentades, ja que totes plantegen seriosos problemes i excepcions que resulten difícils de resoldre.  Tot i així, d’entre totes les que hi ha, la que més s’acosta a ser una teoria acceptable, seria la de la veritat per consens, doncs si hi ha una gran majoria de gent que creu en una fet serà per alguna cosa, tot i que, així i tot, la proposició pot ser falsa, de manera que està vist que l’ésser humà haurà de continuar treballant per trobar descobrir la vertadera veritat.

Dissertació sobre la religió

I sobre aquest tem tan ampli a les mans, la professora de religió ens va manar una feina d'un dia epr l'altre. Això és el que jo vaig escriure:

La religió no és un concepte modern. Fa centenars de milers d’anys, els humans de la prehistòria ja creien en certs esperits. Fa milers d’anys els celtes i els maies celebraven rituals i sacrificis per aplacar la ira dels déus, mentre els grecs i els romans acceptaven els mites sobre Zeus o Júpiter com a fets de la història. Fa centenars d’anys, els homes morien a les creuades per defensar una religió. Fa desenes d’anys, moriren milions de persones pel sol fet de creure en una religió diferent. Però...i ara? Actualment vivim en una nova era, on predominen la ciència i la raó. Tenim necessitat de creure en la religió en aquesta, una època tan tecnològica? Tindran importància les religions al futur? Aconseguirem eliminar d’una vegada aquesta fòbia que encara persisteix a la nostra societat envers als que tenen unes creences diferents?

En quant a la qüestió “Tenim necessitat de creure en la religió en aquesta, una època tan tecnològica?”, s’ha de dir que, per una part, no, doncs ja som tot el que l’ésser humà pot expressar i no tenim la necessitat d’una divinitat o d’unes normes que ens marquin un camí a seguir, ja que nosaltres podem pensar, analitzar analíticament la situació i dibuixar el nostre propi camí. A més la raó ens ha proporcionat la resposta a centenars de preguntes i fenòmens que abans es lligaven als déus. Si la pluja és un fenomen natural que sorgeix del cicle de l’aigua, si el sol surt cada matí perquè la terra rota sobre sí mateixa, sí som part de l’evolució i no una creació divina...on deixa tot això a les divinitats? Quins són els seus suposats poders?

Davant això, podríem dir que la importància d’una religió no és la imatge que es té d’ella, si no els ensenyaments que ens aporta i que ens canvien la vida. A més, encara que la ciència i la raó puguin explicar molts dels misteris que fins ara no érem més que això, misteris, no tot es pot explicar racionalment. Perquè vivim? D’on va sorgir la vida? Cap a on anam? Què hi ha després de la mort? Aquestes són algunes de les més conegudes preguntes que per molta tecnologia que creem,  tan sols podran respondre les religions.

Però,... i al futur? Tindran importància les religions? Pot semblar que les religions estan en decadència, que les generacions que vénen són passives: ni creuen ni deixen de creure. Però en el fons això no es cert. Tots tenim alguna que una altra creença, tots tenim unes normes morals que regeixen com comportar-nos. La gent no pot viure sense la religió. Sinó...aquí es podria recórrer, sinó a Déu, a l’hora d’aprovar un examen? Bromes apart, les persones necesitam per viure la seguretat de creure que hi ha algú que ens protegeix, de que hi ha alguna raó per la qual existim i que, en morir, no desapareixem sense deixar rastre.

Tot i així, el desenvolupament de la tecnologia ens pot conduir cap a un tipus de societat que no comprengui els vertaders valors de la religió, que tan sols es quedi amb el superficial, amb la rondalla i no la moralitat que hi ha de fons. Si això arribés a passar seria el mateix que si la religió desaparegués, ja que s’hauria perdut la seva essència.

I arribarà un moment en que desapareixerà la fòbia que sentim cap a les altres religions? Hitler i el nazisme assassinaren a milions de persones per ser d’una religió diferent, i a Espanya, durant anys les terme “moro” ha sigut utilitzat com a terme despectiu. Podríem dir que això són coses del passat, que ara som més tolerants, que això ja no passa, però...qui no s’ha canviat de vorera si veu venir un moro en la seva direcció? Qui no ha criticat les rígides normes de l’islam? Qui no ha rigut davant les idees, estrambòtiques per alguns, del budisme i l’hinduisme? Qui no ha pensat mai que les creences de les tribus d’Àfrica són “burdes”, “simples” i “falses”? Podem dir que som una societat moderna, tolerant i oberta, però encara no han desaparegut el perjudicis contra les altres religions i no sembla que hagin de desaparèixer per ara.

Tot i així, potser la solució es troba en la convivència mútua: si convivim respectant-nos uns amb els altres durant molt de temps, podrien desaparèixer les diferencies i sortir a la llum les semblances comunes.

Per acabar, voldria dir que, en la meva opinió la necessitat de creure en alguna cosa, de no sentir-nos sols en la immensitat de l’univers és el que ens empenyerà continuar creient en les religions. Tot i així, penso que les generacions vinents no tindran la convicció de que les religions implanten valors morals i de conducta i que et canvien a vida, sinó que tendran unes creences promogudes per la por: actualment, el temor cap al més enllà és el que fa que supliquem a Déu en el moment de morir; actualment, la por a quedar a l’atur és el que ens fa recórrer a Déu per demanar ajut... És a dir, una generació formada per joves sense valors, que es deixen dur per el corrent de la vida, sense objectius ni somnis ni ideals.

Ciència i tecnologia, en alliberen o ens esclavitzen?

Per filosofia, vam haver de respondre a aquesta pregunta, fent una dissertació. Aquí abaix et deixo la meva:

Tú que n'opines?

Abans, no fa tants d’anys, els nens amb una simple pedra i la imaginació podien omplir tot un horabaixa de rialles. Ara , una màquina de videojocs els pot tenir embadalits tot el dia. Abans, els qui sabien sumar, restar, multiplicar i dividir, eren uns savis. Ara, qui tan sols sap fer aquestes  operacions matemàtiques és un ignorant. Abans, enviaves una carta i no rebies la contestació fins una setmana més tar. Ara, un correu electrònic triga uns instants en arribar al seu destinatari. La tecnologia ha constituït un canvi molt brusc en la nostre vida, però, aquesta, fins a quin punt ha millorat realment? Com ha afectat a la nostra societat? Ha suposat aïllament i pèrdua de contacte entre els individus ? La ciència i la tecnologia, ens alliberen o ens esclavitzen?

Fins a quin punt han millorat la nostra vida la ciència i la tecnologia? Per començar, gràcies a elles, s’ha incrementat la rapidesa a l’hora de treballar i també als mitjans de transport, de manera que tenim més temps lliure. Les innovacions tecnològiques, les noves màquines i aparells, han aconseguit que l’esforç per dur a terme una acció sigui molt menor que a l’antiguitat. Sobretot les noves medicines i els avenços mèdics han fet que l’esperança i la qualitat de vida augmentin. Tot i així, també han sorgit noves malalties que abans no existien, com l’obesitat o l’anorèxia, i d’altres que, encara que estiguin diagnosticades, no tenen remei, com el càncer. A més a més, encara que ciència hagi permès reduir el temps  utilitzat per al treball, com el concepte “temps” es relatiu, per molt que en tinguem mai serà suficient.

Ha minvat la comunicació entre les persones?Els ordinadors, Internet, els videojocs... tots aquest elements han intervingut en crear-nos una addicció cap a ells que ens individualitza i fomenta l’aïllament. Amb tant aparell, a poc a poc, ens esteim deshumanitzant, i perdent el contacte personal amb les persones del nostre voltant. I no tan sols amb els amics, si no també amb la família, sobretot les persones majors, les quals es mantenen en una posició de marginació)Tot i així, les noves tecnologies han fomentat la comunicació via escrita amb les persones del teu entorn i sovint també amb persones de parts molt llunyanes del món.

Com han afectat la ciència i la tecnologia a la nostra societat? Els videojocs són un clar exemple d’addicció, la qual pot derivar a una malaltia greu. Un altre problema al qual ens enfrontam es a una societat consumista, que no fa més que comprar, malgastar i contaminar. Tot i que molts han pres consciència  d’aquest fet, són pocs els que realment ajuden i aporten el seu temps.

La ciència i la tecnologia, ens alliberen o ens esclavitzen? La ciència i la raó han aconseguit alliberar-nos de molts dubtes, creences falses i d’opinions sense base. Les noves tecnologies han permès repartir la informació, de manera que arribi a tothom. El principal problema d’aquest desbordament d’informació, es que qualsevol pot publicar coses, i, a no ser que siguem capaços de determinar quines preposicions són vertaderes i quines no, haurem de ser esclaus de la informació que hem localitzat.

Per acabar, volia comentar que jo ni defens ni vaig en contra de les millores científiques i tecnològiques. La veritat es que la societat actual està completament envoltada de tecnologia fins a tal punt que ens és imprescindible per al nostre ús del dia a dia. Moltes d’aquestes innovacions ens han ajudat però d’altres no han fet més que causar-nos problemes. No podem evitar l’avanç de la tecnologia, tant per bé com per malament, si no, coma mínim alentir-lo. L’últim que vull comentar es que no hem de caure en l’excés i evitar, que sigui la tecnologia qui ens controli a nosaltres.

Conclusió Nietzsche

Hola!
Últimamente, en religión, hemos hablado de el personaje Nietzsche. La profesora, nos ha pedido que hagamos una conclusión sobre las ideas generales de Nietzsche, y no encontré ninguna conclusión para mi trabajo, por lo que no me quedó otro remedio que inventármela yo sobre la marcha. Espero que esto te sirva, aunque debo avisar de que está en catalán:

Després d’aquest anàlisis sobre les idees principals de Nietzsche, hem arribat a la conclusió de que esteim d’acord amb algunes idees de les que proposa, però amb altres discrepam. Per començar , la seva idea del superhome, un ésser lliure de tota moral i que imposa la seva voluntat, no ens sembla possible, ja que, si tots seguíssim aquest patró, cadascú miraria pel seu bé, i tendírem cap a l’ individualisme. Per contra, sí que esteim d’acord en que les religions, com el cristianisme, ens lliguen a una sèrie de normes, i que no ens deixen ser persones lliures, negant a l’ésser humà que desenvolupi tot el seu potencial. El cert és, però, que sí aceptam algunes de les creences que fomenta el cristianisme, i que Nietzsche critica. Aquest és el cas de la feblesa dels valors del cristianisme. Valors com la humilitat, la pobresa, el penediment...ell els classifica com a feblesa, però no és així. Sovint, és més difícil mantenir aquests valors que no pas negar-los.

Per concloure, volem dir que no esteim d’acord amb algunes idees, com la del superhome, ja que això ens conduiria a l’ individualisme o les idees de la feblesa del valor cristians. Tot i així, algunes de les idees que proposa són interessants, com quan diu que la creença amb certes religions ens lliga a les seves normes preestablertes, sense donar-nos l’oportunitat de desenvolupar tot el nostre potencial com a persona.

Charles Dickens + pirámide de Maslow

Sí, entiendo que al ver el título de la entrada parezca que lo uno no tene relación con lo otro, pero...¿y si os digo que todo este trabajo es para clase de economía?
Ciertamente, a mi también me parece que el profesor está algo chiflado. pero en fin, habrá que aguantarse con lo que se tiene.
En primer lugar, pondré un párrafo sobre Charles Dickens, que siento decir está en catalán:

Charles John Huffam Dickens (1812-1870) va néixer a Portsmouth, Anglaterra. El 1822, la seva família es va traslladar de Kent a Londres, i dos anys més tard el seu pare va ser empresonat per deutes. Dickens, va entrar a treballar llavors en una fàbrica de calçats, on va conèixer les dures condicions de vida dels treballadors, a la denúncia va dedicar gran part de la seva obra.

Va ser autodidacta, si s'exclouen els dos anys i mig que va passar en una escola privada i va treballar com advocat, periodista parlamentari i, finalment, escriptor, sota el pseudònim de Boz.

El mateix any, es va casar amb Catherine Hogarth, filla del director del Morning Chronicle amb la qual va arribar a tenir deu fills abans de divorciar el 1858. Durant els següents anys, Charles Dickens va viatjar a Amèrica, Itàlia, Suïssa i França, llocs on va escriure les seves obres més conegudes, com Cançó de Nadal i Oliver Twist. Finalment, Dickens va morir el 1870, cinc anys després d'un accident de ferrocarril del qual no s'havia recuperat del tot, d'una apoplexia de la qual no va despertar.

También nos madaron hacer un trabajo sobre la pirámide de Maslow, bucando anuncios para cada escalon de la pirámide. Aquí tenéis los míos:

1r piso:

2º Piso

3er Piso

 

4t Piso

 

5t Piso

 

A mi me costó un montón encontrar anuncios, espero que te sirva para algo

Historia policíaca

Hola! Avui a català ens han manat escriure una historia policíaca. modestia apart, trobo que m'ha quedat molt bé. Què en trobes? Te la posa aquí. Esper que t'agradi

Miquel:

Blanc. Una paret blanca. Com la blancor en la meva ment. El buit del records de la nit passada. Tot es blanc, amb ombres negres. I flaixos, flaixos de llum. Una botella buida. Un got ple de vi. Un petó frugal. Crids. Rialles. Llavis carnosos. Música. Suor. L’aire xiulant-me a la cara.  I llavors...obscuritat. No recordo res més enllà de les sirenes de la policia, la foscor i la sang. L’ambulància no trigà en arribar. O potser si.

Poc més tard, amb una vena coberta de sang al cap, començaren les preguntes:  A quin local va anar? A quina hora sortiren vostè i el seu amic?Sabia que superava  en més del doble la tassa de alcoholèmia?  Perquè va decidir conduir? Va veure el semàfor vermell?  Sap que atropellà a una dona? “¡No sé res!” – els vaig cridar- “¡Ni tan sols recordo com em dic!” Encara que això últim no fos veritat, aturaren de bombardejar-me de preguntes que no podia respondre, i m’abandonaren aquí, en aquesta sala d’espera cap a l’infern.

No recordo res, però em sento culpable de tot. No recordo haver conduït el cotxe, tot i que em trobaren al seient del conductor. No recordo les meves mans a sobre del volant, tot i que el meu amic, afirma el contrari. No recordo haver fixat la meva vista a sobre d’una silueta femenina que entravessava el carrer, tot i que ella em reconegué la cara. No sóc capaç de recordar ningun detall més enllà de la copa de vi. Tot i així, ningun jutge em consideraria innocent.

Per sort, ella ha sobreviscut. Tan sols ha tingut ferides lleus. L’acabo de veure travessar la sala, en cadira de rodes, per declarar. Tenia el rostre pàl·lid i demacrat. Però podria haver sigut guapa. Si jo no l’hagués ferit  amb el cotxe.

Quan ho penso, les llàgrimes no aturen de rodolar-me del ulls: he estat a punt d’assassinar a una persona. Imprudentment, involuntàriament, però ho he fet. Fins i tot en Lluís, el meu amic de tota la vida, el que sempre m’ha defensat, el que m’acompanyava al seient de copilot, em considera culpable. Es normal, també hagués pogut morir ell a l’accident. Quina classe de persona sóc? En què m’he convertit? M’ho tenc ben merescut.  Haurien de tancar-me durant molts d’anys. Hauria de no tornar a beure mai més. Hauria de demanar disculpes, encara que no servís de res. Hauria...No, no hauria d’haver conduït. No hauria d’haver begut tant. No hauria d’haver anat al bar. No hauria d’haver aixecat aquell matí. Potser, no hauria d’haver nascut.

Lluís

No me’n penedeixo de res. Bé potser, una mica. però va ser el millor que podia fer. No sé ni com se’m va ocórrer, amb la gatera que duia. Crec que durant aquells instant la meva ment va estar més lúcida que en tota la meva vida. Va ser veure la sang a terra el que em degué despertar. O potser les sirenes de policia. I quan vaig veure en Miquel amb els ulls tancats i massa begut, se’m va il·luminar una bombeta.

Va ser més dur del que em pensava, carregar al meu amic i canviar-lo de seient, però això no va ser suficient. Mentre esperava l’arribada de la policia, per no pensar en l’esdeveniment ni en l’atreviment del meu pla, vaig decidir netejar-ho tot,. Netejar un accident. A qui se li hauria ocorregut! Com els criminals de les pel·lícules policíaques. No quedà ni una sola empremta meva. Criminal. No. Va ser un accident. La brillantor de la farola em va fer parpellejar. I després ja era massa tard.

El xoc va ser molt fort. Tant, que el veïns trucaren d’immediat a la policia. Però no el suficientment greu com per matar-la. Llàstima. Potser em va reconèixer. Perquè jo sí. Vaig veure el seu rostre i el pànic reflectit a la seva cara em perseguirà per somnis.

No l’he tornada a veure. I espero no fer-ho. Potser la paraula culpable apareixeria llavors al meu front. “CULPABLE” En lletres grosses. No. No va ser culpa meva. Jo no vaig demanar conduir.  Jo no vaig demanar anar a aquell bar. Jo no vaig demanar que el semàfor canviés a vermell. Però si vaig pitjar l’accelerador. I vaig carregar totes les culpes al Miquel.

No importa. S’ho mereix. Ha sigut un malparit tots aquests dies. Preocupat per la feina, els fills, el temps. Sense demanar-me res. Què se’n van fer d’aquelles nits de gresca i festa? On vam deixar la nostra joventut?

Crec que en record a tots aquells moments, es mereix alguna cosa més. Potser hauria de fer alguna cosa, per no sentir-me tant culpable. Potser hauria de...Sí. Decidit. És el mínim que puc fer. Ara mateix aniré a comissaria i li diré. Li prometré que l’aniré a visitar a la garjola.

Ella

-          ¿Recorda si el semàfor estava en verd?

La sala d’interrogatoris té les parets blanques i fredes. Com el vent que bufava la nit passada.

-          ¿Recorda si el semàfor estava en verd?

-          Sí, ho estava – responc. I es veritat. Estava en verd.

-          ¿Recorda haver vist el cotxe vermell?

-          No, tot estava massa obscur – I es veritat, tan sols hi havia boira.

-          ¿Va veure el rostre de l’home que conduïa?

Un esguinç i tres costelles rompudes. “Tot un miracle” – van dir els metges. Jo tampoc podia creure la sort que havia tingut. En tots el sentits possibles

-          ¿Va veure el rostre de l’home que conduïa?

Va ser fa tres mesos. Exactament, tres mesos i dos dies. Al videoclub. Tan sols hi érem ell i jo. I el venedor. Ell va triar Star Wars. Jo “L’última cançó”. Vaig dir-li adéu. Ell ni tan sols es girà.

-          Si – responc. I es veritat. Durant un instant, em va mirar als ulls, per primera vegada. Després, el para-xocs em va copejar, i la visió es va esvair.

-          ¿És l’home que hi ha a la sala anterior?

“No” – penso, però ràpidament em mossego la llengua.- “Ell tenia els ulls més brillants apassionats, cabells curts i obscurs, suaus al tacte...”

El vaig tornar a trobar regularment. L’observava d’amagat, mentre fullejava les revistes. Un  cop, li vaig preguntar l’hora. Amb una veu greu i masculina em respongué. En aquell moment, vaig haver de reconèixer que m’havia enamorat.

-          ¿L’home que conduïa és el que es troba a la sala del costat?

-          Vull dir no. perquè no s’ho mereix. Pobre home. No ha fet res. I si no tingués els ulls inflats de les llàgrimes, podria ser atractiu. Però el meu cor pertany a un altre. Pertany a l’home que ahir a la nit conduïa un cotxe vermell a tota velocitat. A un home que va traïr al seu amic. A un ho¿Recorda si el semàfor estava en vermell?

me que inculpà a un innocent. Un home que va estar apunt de matar-me. Vull dir No. Diré no. Perquè ell no em mereix. No mereix que l‘estimi tant com l’estimo.  Diré no i per un cop, es farà justícia

-          Si – responc. I es mentida. Així, amb aquestes paraules falses,  condemno a un àngel a l’infern.

Treball Economia 3

Ja deus estar cansat de que et posi deures d'economia! Però senyto dir-te, que sa cosa va per llarg. (Ens ha manat copiar set pàgines del llibre. Pots respirar tranquil, no to posaré) Aquí et deix més informació sobre Pericles i sobre el Dret romà:

Pericles

Pericles, va estar al front d’Atenes durant quasi trenta anys, i, encara que la democràcia ja estava ben arrelada a Atenes, Pericles, va dur aquest sistema de govern del poble i per al poble a la seva perfecció. La democràcia de Pericles, consistia en que la gent desenvolupava les lleis i exercien el poder executiu de manera personal, sense necessitat de representants. Es a dir, el més important era el vot de la majoria dels ciutadans que s’havien reunit a l’assemblea durant les dates indicades, tenint en compte que tots els ciutadans tenien els mateixos drets. No obstant, la participació, no era universal, encara que hi participava molta gent

Dret romà

El dret romà és el conjunt de drets que va regir a la societat romana durant diverses èpoques fins la mort de l’emperador Justinià. El naixement del dret romà es deu a la divisió que existia a la societat romana entre el patricis i els plebeus. Al principi, tots el temes legals, estaven en mans del patricis i del dret pontifical. Els plebeus, desconeixien com anaven a ser jutjats exactament i normalment el patricis aplicaven lleis segons els seus interessos. Per això, el plebeus, van sol·licitar la codificació de les lleis. Llavors, una primera comissió, va elaborar 10 taules de lleis bastant justes, però una segona comissió, va crear dues últimes taules més que anaven en contra del plebeus. Aquesta comissió, va intentar fer-se amb el poder, però no ho aconseguí. El resultat va ser el primer cos legal conegut i estructurat, anomenat Llei de les 12 taules

Trabajo Economia 2

Siguiento la línia de la entrada anterior, aquí te traigo más información sobre Adam Smith: su libro "la riqueza de las naciones", La mano invisible y su treoria sobre la división del trabajo. Siento decirte de nuevo, qu està en catalán:

La riquesa de les nacions
Al 1776 Adam Smith va publicar, després de més de deu anys de treball, la seva obra anomenada "Una investigació sobre la naturalesa i causes de la riquesa de les nacions". Alguns es refereixen a aquest llibre com "la Bíblia de l'Economia", pel seu volum i per la pluralitat de temes. L'obra inclou una filosofia de la història, on la propensió a intercanviar exclusiva de l'home es el motor del desenvolupament humà, perquè permet la suficient creació de riquesa i acumulació de capital per posar en pràctica la divisió del treball. A causa, per tant, de l'empatia i la divisió del treball es potencia el creixement econòmic, clau del benestar social. Altres factors a destacar són la seva crítica al mercantilisme i el plantejament de que gràcies a l'egoisme s'aconsegueix el benestar general. Entre les seves aportacions més importants es destaquen: la diferència entre valor d'ús i valor de canvi, el reconeixement de la divisió del treball que promou l'especialització de tasques, per a la reducció de costos de producció, l'acumulació de capital com a font per al desenvolupament econòmic

La mà invisible
La mà invisible és una metàfora que expressa la capacitat autorreguladora del lliure mercat. Va ser encunyada pel filòsof Adam Smith en la seva Teoria dels sentiments morals i popularitzada per La riquesa de les nacions. Com és possible que una societat on cada un vetlla pel seu interès econòmic funcioni perfectament? Com és possible, per exemple, que una persona pugui trobar de tot per comprar sense haver-ho dit prèviament a ningú? Això s'aconsegueix gràcies a una "mà invisible" que coordina els mercats i els diferents interessos propis, els que, gràcies a ella, s'harmonitzen espontàniament . La frase "No és la benevolència del carnisser o del forner què els porta a procurar el nostre menjar, sinó la cura que presten als seus interessos" és moltes vegades interpretada com que simplement l'egoisme porta al benestar general. Però. sense això, l'ésser humà és capaç també de comprendre l'interès personal del seu company i d'arribar a un intercanvi mútuament beneficiós.

La divisió del treball
Per Adam Smith la Divisió del Treball és la principal font de Creixement i Desenvolupament d'un país. Això és a causa que augmenta l'habilitat del treballador si es dedicar a un nombre petit d'operacions. El seu exemple és una fàbrica d'agulles. Si una agulla fos feta només per un treballador, aquest home es trigaria  molt en estirar, tallar i esmolar el filferro,i en podrien fer només uns quants per persona, En canvi, si treballant junts cada treballador s'especialitza en una part del procés al final del dia es tindria una producció molt més gran. Aquesta és la clau del Creixement Económic. No obstant, Adam Smith considera que aquesta divisió és la causa principal que un grup important de la població s’ idiotitzi, per  haver de fer tasques molt mecàniques.

Trabajo economia

Hola! Recientemente, el profesor de economia nos mandó un montón de deberes, que parecen más de historia que de economia. aquí te pondré la información que busqué y resumí, sobre "Beatus Ille", Las ciudades durante el renacimiento y Adam Smith. Lamento decir, que está en catalán:

Beatus Ille
 “Beatus Ille” és una expressió llatina que significa “Feliç aquell...”, i que prové d’uns versos del poeta romà Horaci. En ells, escriu una crítica contra els rics que es retiren, tan sols en teoria,  al camp, deixant la riquesa terrenal, però també fa referència a les lloances a la vida simple i despreocupada del camp, enfront a la vida de ciutat, doncs, degut a tots els perills de les ciutats després de l’Edat Mitjana, la vida senzilla  del camp, semblava molt més atractiva durant el renaixement.

Renacimiento

El Renaixement va ser un moviment cultural dels segles XV i XVI, iniciat a Itàlia i propagat per Europa. Durant el renaixement les ciutats es beneficiaven d'una independència fora del comú i tenien poders polítics, judicials i econòmics molt estesos. El desenvolupament de les xarxes comercials i dels bancs internacionals, va portar un gran canvi en les estructures polítiques tradicionals de les ciutats. L'enorme revolució que va causar el renaixement, va obligar als comerciants i als banquers a cercar nous mètodes i formes d'organització, per dur a terme transports cap a països nous i llunyans, per colonitzar terres noves, per pagar mercenaris de manera permanent i protegir-los en els camps de batalla. Però també va portar a modificar la manera com s'organitzaven i gestionaven les ciutats.

Adam Smith

Adam Smith Douglas Jr., va néixer a Kirkcaldy (Escòcia), l'any 1723. El seu pare, jutge i oficial de duanes, va morir en néixer ell, de manera que el va educar la seva mare, Margaret Douglas, a Kilcardy.

Al 1737, a l'edat de 14 anys, Smith va ingressar a la Universitat de Glasgow, i va tenir a Francis Hutcheson, el famós professor de filosofia moral, el qual el va influir molt i li deu en gran part les seves idees sobre la llibertat política. Al 1740, Smith va obtenir una important beca per Oxford, on hi va estudiar durant sis anys al Balliol College.

Al 1747 va tornar a Kilcardy i, poc després, va començar a donar classes a la Universitat d'Edimburg. Pocs anys després va ser nomenat catedràtic de Lògica de la Universitat de Glasgow, passant a la Càtedra de Filosofia Moral quan va quedar vacant el 1752. Aquest últim càrrec el va exercir durant 12 anys.

Va publicar el seu primer llibre, La Teoria dels Sentiments Morals, l’any 1759. Aquest  gairebé immediatament va establir la seva reputació acadèmica i literària. A l’obra l'autor explica l'origen i el funcionament dels sentiments morals. El resultat és una concepció dinàmica i històrica dels sistemes morals, en oposició a visions més estàtiques com les determinades per les religions.

A l’any 1763 Charles Townshend va oferir a Smith una pensió vitalícia a canvi que servís com a tutor del seu fillastre, el III Duc de Buccleuch, però Smith tornà a Gran Bretanya el 1766, retirant-se a Kilcardy per revisar i acabar la seva obra, la qual es va publicar finalment el 1776, i va rebre una gran fama.

El llibre va ser essencialment, un estudi de la creació de la riquesa. De per si no representava res de nou, però Smith sostenia que la riquesa procedia del treball. Segons la tesi central del llibre, la clau del benestar social està en el creixement econòmic, que es potencia a través de la divisió del treball i la lliure competència. L'obra inclou una filosofia de la història, on la propensió a intercanviar permet la suficient creació de riquesa i acumulació de capital per posar en pràctica la divisió del treball. Es a dir, que a causa de l'empatia i la divisió del treball es potencia el creixement econòmic, clau del benestar social.

El llibre va arribar immediatament un èxit extraordinari, i al 1778 es va retirar a Edimburg. Va fer altres manuscrits, però no en quedaren gaires, ja que abans de la seva mort, Smith va ordenar la destrucció de la majoria dels seus altres escrits inèdits. La major part d'aquest material probablement es va perdre per sempre, encara que certes parts han estat recuperades indirectament en la forma d'apunts presos pels seus estudiants en els anys 1762-64.

Al 1784 la pèrdua de la seva mare, de noranta anys d'edat, li va resultar un cop tan dur que la seva pròpia salut va començar a declinar, de manera que quan tres anys més tard va ser nomenat rector de la Universitat de Glasgow, ni tan sols va poder pronunciar el discurs d'obertura. Ple d'honors, Adam Smith va morir el 17 de juliol de 1790, als setanta-set anys d'edat a l'edat de 67 anys.

 

Paises unión Europea

Y llegó...la vuelta al cole! Ya a principio de curso...¡y han empezado a mandarnos trastos! Esta vez de economia. Aquí te dejo una tabla con los países de la unión europea, en catalán y inglés:

Any d’adhesió	País	Capital	€
1957	Alemanya (Germany)	Berlín (Berlin)	Sí
1957	Bèlgica (Belgium)	Brussel·les (Brussels)	Sí
1957	França (France)	París (Paris)	Sí
1957	Itàlia (Italy)	Roma (Rome)	Sí
1957	Luxemburg (Luxembourg)	Luxemburg (Luxembourg)	Sí
1957	Països Baixos (Netherlands)	Amsterdam (Amsterdam)	Sí
1973	Dinamarca (Denmark)	Copenhaguen (Copenhagen)	No
1973	Irlanda (Irland)	Dublín (Dublin)	Sí
1973	Regne Unit (United Kingdom)	Londres (London)	No
1981	Grècia (Greece)	Atenes (Athens)	Sí
1986	Espanya (Spain)	Madrid (Madrid)	Sí
1986	Portugal (Portugal)	Lisboa (Lisbon)	Sí
1995	Àustria (Austria)	Viena (Vienna)	Sí
1995	Finlàndia (Finland)	Hèlsinki (Helsinki)	Sí
1995	Suècia (Sweden)	Estocolm (Stockholm)	No
2004	República Txeca (Czech Republic)	Praga (Prague)	No
2004	Xipre (Cyprus)	Nicòsia (Nicosia)	Si
2004	Eslovàquia (Slovakia)	Bratislava (Bratislava)	Si
2004	Eslovènia (Slovenia)	Ljubljana (Ljubljana)	Si
2004	Estònia (Estonia)	Tallinn (Tallinn)	Si
2004	Hongria (Hungary)	Budapest (Budapest)	No
2004	Letònia (Latvia)	Riga (Riga)	No
2004	Lituània (Lithuania)	Vilnius (Vilnius)	No
2004	Malta (Malta)	La Valletta (Valletta)	Si
2004	Polònia (Poland)	Varsòvia (Warsaw)	No
2007	Bulgària (Bulgaria)	Sofia (Sofia)	No
2007	Romania (Romania)	Bucarest (Bucharest)	No