jueves, 11 de octubre de 2012

Historia policíaca

Hola! Avui a català ens han manat escriure una historia policíaca. modestia apart, trobo que m'ha quedat molt bé. Què en trobes? Te la posa aquí. Esper que t'agradi

Miquel:
Blanc. Una paret blanca. Com la blancor en la meva ment. El buit del records de la nit passada. Tot es blanc, amb ombres negres. I flaixos, flaixos de llum. Una botella buida. Un got ple de vi. Un petó frugal. Crids. Rialles. Llavis carnosos. Música. Suor. L’aire xiulant-me a la cara.  I llavors...obscuritat. No recordo res més enllà de les sirenes de la policia, la foscor i la sang. L’ambulància no trigà en arribar. O potser si.
Poc més tard, amb una vena coberta de sang al cap, començaren les preguntes:  A quin local va anar? A quina hora sortiren vostè i el seu amic?Sabia que superava  en més del doble la tassa de alcoholèmia?  Perquè va decidir conduir? Va veure el semàfor vermell?  Sap que atropellà a una dona? “¡No sé res!” – els vaig cridar- “¡Ni tan sols recordo com em dic!” Encara que això últim no fos veritat, aturaren de bombardejar-me de preguntes que no podia respondre, i m’abandonaren aquí, en aquesta sala d’espera cap a l’infern.
No recordo res, però em sento culpable de tot. No recordo haver conduït el cotxe, tot i que em trobaren al seient del conductor. No recordo les meves mans a sobre del volant, tot i que el meu amic, afirma el contrari. No recordo haver fixat la meva vista a sobre d’una silueta femenina que entravessava el carrer, tot i que ella em reconegué la cara. No sóc capaç de recordar ningun detall més enllà de la copa de vi. Tot i així, ningun jutge em consideraria innocent.
Per sort, ella ha sobreviscut. Tan sols ha tingut ferides lleus. L’acabo de veure travessar la sala, en cadira de rodes, per declarar. Tenia el rostre pàl·lid i demacrat. Però podria haver sigut guapa. Si jo no l’hagués ferit  amb el cotxe.
Quan ho penso, les llàgrimes no aturen de rodolar-me del ulls: he estat a punt d’assassinar a una persona. Imprudentment, involuntàriament, però ho he fet. Fins i tot en Lluís, el meu amic de tota la vida, el que sempre m’ha defensat, el que m’acompanyava al seient de copilot, em considera culpable. Es normal, també hagués pogut morir ell a l’accident. Quina classe de persona sóc? En què m’he convertit? M’ho tenc ben merescut.  Haurien de tancar-me durant molts d’anys. Hauria de no tornar a beure mai més. Hauria de demanar disculpes, encara que no servís de res. Hauria...No, no hauria d’haver conduït. No hauria d’haver begut tant. No hauria d’haver anat al bar. No hauria d’haver aixecat aquell matí. Potser, no hauria d’haver nascut.

Lluís
No me’n penedeixo de res. Bé potser, una mica. però va ser el millor que podia fer. No sé ni com se’m va ocórrer, amb la gatera que duia. Crec que durant aquells instant la meva ment va estar més lúcida que en tota la meva vida. Va ser veure la sang a terra el que em degué despertar. O potser les sirenes de policia. I quan vaig veure en Miquel amb els ulls tancats i massa begut, se’m va il·luminar una bombeta.
Va ser més dur del que em pensava, carregar al meu amic i canviar-lo de seient, però això no va ser suficient. Mentre esperava l’arribada de la policia, per no pensar en l’esdeveniment ni en l’atreviment del meu pla, vaig decidir netejar-ho tot,. Netejar un accident. A qui se li hauria ocorregut! Com els criminals de les pel·lícules policíaques. No quedà ni una sola empremta meva. Criminal. No. Va ser un accident. La brillantor de la farola em va fer parpellejar. I després ja era massa tard.
El xoc va ser molt fort. Tant, que el veïns trucaren d’immediat a la policia. Però no el suficientment greu com per matar-la. Llàstima. Potser em va reconèixer. Perquè jo sí. Vaig veure el seu rostre i el pànic reflectit a la seva cara em perseguirà per somnis.
No l’he tornada a veure. I espero no fer-ho. Potser la paraula culpable apareixeria llavors al meu front. “CULPABLE” En lletres grosses. No. No va ser culpa meva. Jo no vaig demanar conduir.  Jo no vaig demanar anar a aquell bar. Jo no vaig demanar que el semàfor canviés a vermell. Però si vaig pitjar l’accelerador. I vaig carregar totes les culpes al Miquel.
No importa. S’ho mereix. Ha sigut un malparit tots aquests dies. Preocupat per la feina, els fills, el temps. Sense demanar-me res. Què se’n van fer d’aquelles nits de gresca i festa? On vam deixar la nostra joventut?
Crec que en record a tots aquells moments, es mereix alguna cosa més. Potser hauria de fer alguna cosa, per no sentir-me tant culpable. Potser hauria de...Sí. Decidit. És el mínim que puc fer. Ara mateix aniré a comissaria i li diré. Li prometré que l’aniré a visitar a la garjola.

Ella
-          ¿Recorda si el semàfor estava en verd?
La sala d’interrogatoris té les parets blanques i fredes. Com el vent que bufava la nit passada.
-          ¿Recorda si el semàfor estava en verd?
-          Sí, ho estava – responc. I es veritat. Estava en verd.
-          ¿Recorda haver vist el cotxe vermell?
-          No, tot estava massa obscur – I es veritat, tan sols hi havia boira.
-          ¿Va veure el rostre de l’home que conduïa?
Un esguinç i tres costelles rompudes. “Tot un miracle” – van dir els metges. Jo tampoc podia creure la sort que havia tingut. En tots el sentits possibles
-          ¿Va veure el rostre de l’home que conduïa?
Va ser fa tres mesos. Exactament, tres mesos i dos dies. Al videoclub. Tan sols hi érem ell i jo. I el venedor. Ell va triar Star Wars. Jo “L’última cançó”. Vaig dir-li adéu. Ell ni tan sols es girà.
-          Si – responc. I es veritat. Durant un instant, em va mirar als ulls, per primera vegada. Després, el para-xocs em va copejar, i la visió es va esvair.
-          ¿És l’home que hi ha a la sala anterior?
“No” – penso, però ràpidament em mossego la llengua.- “Ell tenia els ulls més brillants apassionats, cabells curts i obscurs, suaus al tacte...”
El vaig tornar a trobar regularment. L’observava d’amagat, mentre fullejava les revistes. Un  cop, li vaig preguntar l’hora. Amb una veu greu i masculina em respongué. En aquell moment, vaig haver de reconèixer que m’havia enamorat.
-          ¿L’home que conduïa és el que es troba a la sala del costat?
-          Vull dir no. perquè no s’ho mereix. Pobre home. No ha fet res. I si no tingués els ulls inflats de les llàgrimes, podria ser atractiu. Però el meu cor pertany a un altre. Pertany a l’home que ahir a la nit conduïa un cotxe vermell a tota velocitat. A un home que va traïr al seu amic. A un ho¿Recorda si el semàfor estava en vermell?
me que inculpà a un innocent. Un home que va estar apunt de matar-me. Vull dir No. Diré no. Perquè ell no em mereix. No mereix que l‘estimi tant com l’estimo.  Diré no i per un cop, es farà justícia
-          Si – responc. I es mentida. Així, amb aquestes paraules falses,  condemno a un àngel a l’infern.

Treball Economia 3

Ja deus estar cansat de que et posi deures d'economia! Però senyto dir-te, que sa cosa va per llarg. (Ens ha manat copiar set pàgines del llibre. Pots respirar tranquil, no to posaré) Aquí et deix més informació sobre Pericles i sobre el Dret romà:

Pericles
Pericles, va estar al front d’Atenes durant quasi trenta anys, i, encara que la democràcia ja estava ben arrelada a Atenes, Pericles, va dur aquest sistema de govern del poble i per al poble a la seva perfecció. La democràcia de Pericles, consistia en que la gent desenvolupava les lleis i exercien el poder executiu de manera personal, sense necessitat de representants. Es a dir, el més important era el vot de la majoria dels ciutadans que s’havien reunit a l’assemblea durant les dates indicades, tenint en compte que tots els ciutadans tenien els mateixos drets. No obstant, la participació, no era universal, encara que hi participava molta gent

Dret romà
El dret romà és el conjunt de drets que va regir a la societat romana durant diverses èpoques fins la mort de l’emperador Justinià. El naixement del dret romà es deu a la divisió que existia a la societat romana entre el patricis i els plebeus. Al principi, tots el temes legals, estaven en mans del patricis i del dret pontifical. Els plebeus, desconeixien com anaven a ser jutjats exactament i normalment el patricis aplicaven lleis segons els seus interessos. Per això, el plebeus, van sol·licitar la codificació de les lleis. Llavors, una primera comissió, va elaborar 10 taules de lleis bastant justes, però una segona comissió, va crear dues últimes taules més que anaven en contra del plebeus. Aquesta comissió, va intentar fer-se amb el poder, però no ho aconseguí. El resultat va ser el primer cos legal conegut i estructurat, anomenat Llei de les 12 taules

Trabajo Economia 2

Siguiento la línia de la entrada anterior, aquí te traigo más información sobre Adam Smith: su libro "la riqueza de las naciones", La mano invisible y su treoria sobre la división del trabajo. Siento decirte de nuevo, qu està en catalán:

La riquesa de les nacions
Al 1776 Adam Smith va publicar, després de més de deu anys de treball, la seva obra anomenada "Una investigació sobre la naturalesa i causes de la riquesa de les nacions". Alguns es refereixen a aquest llibre com "la Bíblia de l'Economia", pel seu volum i per la pluralitat de temes. L'obra inclou una filosofia de la història, on la propensió a intercanviar exclusiva de l'home es el motor del desenvolupament humà, perquè permet la suficient creació de riquesa i acumulació de capital per posar en pràctica la divisió del treball. A causa, per tant, de l'empatia i la divisió del treball es potencia el creixement econòmic, clau del benestar social. Altres factors a destacar són la seva crítica al mercantilisme i el plantejament de que gràcies a l'egoisme s'aconsegueix el benestar general. Entre les seves aportacions més importants es destaquen: la diferència entre valor d'ús i valor de canvi, el reconeixement de la divisió del treball que promou l'especialització de tasques, per a la reducció de costos de producció, l'acumulació de capital com a font per al desenvolupament econòmic

La mà invisible
La mà invisible és una metàfora que expressa la capacitat autorreguladora del lliure mercat. Va ser encunyada pel filòsof Adam Smith en la seva Teoria dels sentiments morals i popularitzada per La riquesa de les nacions. Com és possible que una societat on cada un vetlla pel seu interès econòmic funcioni perfectament? Com és possible, per exemple, que una persona pugui trobar de tot per comprar sense haver-ho dit prèviament a ningú? Això s'aconsegueix gràcies a una "mà invisible" que coordina els mercats i els diferents interessos propis, els que, gràcies a ella, s'harmonitzen espontàniament . La frase "No és la benevolència del carnisser o del forner què els porta a procurar el nostre menjar, sinó la cura que presten als seus interessos" és moltes vegades interpretada com que simplement l'egoisme porta al benestar general. Però. sense això, l'ésser humà és capaç també de comprendre l'interès personal del seu company i d'arribar a un intercanvi mútuament beneficiós.

La divisió del treball
Per Adam Smith la Divisió del Treball és la principal font de Creixement i Desenvolupament d'un país. Això és a causa que augmenta l'habilitat del treballador si es dedicar a un nombre petit d'operacions. El seu exemple és una fàbrica d'agulles. Si una agulla fos feta només per un treballador, aquest home es trigaria  molt en estirar, tallar i esmolar el filferro,i en podrien fer només uns quants per persona, En canvi, si treballant junts cada treballador s'especialitza en una part del procés al final del dia es tindria una producció molt més gran. Aquesta és la clau del Creixement Económic. No obstant, Adam Smith considera que aquesta divisió és la causa principal que un grup important de la població s’ idiotitzi, per  haver de fer tasques molt mecàniques.

Trabajo economia

Hola! Recientemente, el profesor de economia nos mandó un montón de deberes, que parecen más de historia que de economia. aquí te pondré la información que busqué y resumí, sobre "Beatus Ille", Las ciudades durante el renacimiento y Adam Smith. Lamento decir, que está en catalán:

Beatus Ille
 “Beatus Ille” és una expressió llatina que significa “Feliç aquell...”, i que prové d’uns versos del poeta romà Horaci. En ells, escriu una crítica contra els rics que es retiren, tan sols en teoria,  al camp, deixant la riquesa terrenal, però també fa referència a les lloances a la vida simple i despreocupada del camp, enfront a la vida de ciutat, doncs, degut a tots els perills de les ciutats després de l’Edat Mitjana, la vida senzilla  del camp, semblava molt més atractiva durant el renaixement.

Renacimiento
El Renaixement va ser un moviment cultural dels segles XV i XVI, iniciat a Itàlia i propagat per Europa. Durant el renaixement les ciutats es beneficiaven d'una independència fora del comú i tenien poders polítics, judicials i econòmics molt estesos. El desenvolupament de les xarxes comercials i dels bancs internacionals, va portar un gran canvi en les estructures polítiques tradicionals de les ciutats. L'enorme revolució que va causar el renaixement, va obligar als comerciants i als banquers a cercar nous mètodes i formes d'organització, per dur a terme transports cap a països nous i llunyans, per colonitzar terres noves, per pagar mercenaris de manera permanent i protegir-los en els camps de batalla. Però també va portar a modificar la manera com s'organitzaven i gestionaven les ciutats.
Adam Smith
Adam Smith Douglas Jr., va néixer a Kirkcaldy (Escòcia), l'any 1723. El seu pare, jutge i oficial de duanes, va morir en néixer ell, de manera que el va educar la seva mare, Margaret Douglas, a Kilcardy.
Al 1737, a l'edat de 14 anys, Smith va ingressar a la Universitat de Glasgow, i va tenir a Francis Hutcheson, el famós professor de filosofia moral, el qual el va influir molt i li deu en gran part les seves idees sobre la llibertat política. Al 1740, Smith va obtenir una important beca per Oxford, on hi va estudiar durant sis anys al Balliol College.
Al 1747 va tornar a Kilcardy i, poc després, va començar a donar classes a la Universitat d'Edimburg. Pocs anys després va ser nomenat catedràtic de Lògica de la Universitat de Glasgow, passant a la Càtedra de Filosofia Moral quan va quedar vacant el 1752. Aquest últim càrrec el va exercir durant 12 anys.
Va publicar el seu primer llibre, La Teoria dels Sentiments Morals, l’any 1759. Aquest  gairebé immediatament va establir la seva reputació acadèmica i literària. A l’obra l'autor explica l'origen i el funcionament dels sentiments morals. El resultat és una concepció dinàmica i històrica dels sistemes morals, en oposició a visions més estàtiques com les determinades per les religions.
A l’any 1763 Charles Townshend va oferir a Smith una pensió vitalícia a canvi que servís com a tutor del seu fillastre, el III Duc de Buccleuch, però Smith tornà a Gran Bretanya el 1766, retirant-se a Kilcardy per revisar i acabar la seva obra, la qual es va publicar finalment el 1776, i va rebre una gran fama.
El llibre va ser essencialment, un estudi de la creació de la riquesa. De per si no representava res de nou, però Smith sostenia que la riquesa procedia del treball. Segons la tesi central del llibre, la clau del benestar social està en el creixement econòmic, que es potencia a través de la divisió del treball i la lliure competència. L'obra inclou una filosofia de la història, on la propensió a intercanviar permet la suficient creació de riquesa i acumulació de capital per posar en pràctica la divisió del treball. Es a dir, que a causa de l'empatia i la divisió del treball es potencia el creixement econòmic, clau del benestar social.
El llibre va arribar immediatament un èxit extraordinari, i al 1778 es va retirar a Edimburg. Va fer altres manuscrits, però no en quedaren gaires, ja que abans de la seva mort, Smith va ordenar la destrucció de la majoria dels seus altres escrits inèdits. La major part d'aquest material probablement es va perdre per sempre, encara que certes parts han estat recuperades indirectament en la forma d'apunts presos pels seus estudiants en els anys 1762-64.
Al 1784 la pèrdua de la seva mare, de noranta anys d'edat, li va resultar un cop tan dur que la seva pròpia salut va començar a declinar, de manera que quan tres anys més tard va ser nomenat rector de la Universitat de Glasgow, ni tan sols va poder pronunciar el discurs d'obertura. Ple d'honors, Adam Smith va morir el 17 de juliol de 1790, als setanta-set anys d'edat a l'edat de 67 anys.