Les murades de Palma

¿Què en sabeu de les murades de Palma de Mallorca? Aquí us deix un treball que vaig fer fa temps sobre les murades de Palma, i tot i que no es molt extens, és una boona base per saber com començar,a  més d'una informació molt interessant :)

Conta la llegenda, que va ser un navegant, anomenat Pere Martell, qui va convèncer a Jaume I per dur a terme la conquesta de Mallorca. El monarca es trobava a Tarragona, on s'estaven celebrant les Corts i la conversa amb Martell, li va aportar aquest interès per l’illa. Aquest navegant, que acostumava a viatjar a Mallorca,  li va explicar al rei Jaume I, els avantatges que suposaria tenir l'illa sota control aragonès. El monarca aragonès va semblar convençut i va posar tot el seu interès en la campanya.


La convocatòria de noves Corts, en aquesta ocasió a Barcelona, va tenir com objectiu recaptar diners i aconseguir tropes per a la conquesta de Mallorca. Una vegada aconseguits gràcies a les aportacions de la noblesa, en 1229 embarcava la flota des del port de Salou (Tarragona) amb direcció a l'illa. En un principi, la intenció era arribar a Pollença, al nord, però el mal temps els va obligar a desembarcar a Santa Ponça, al sud.




A la ciutat de Madina Mayurqa (actual Palma de Mallorca) regnava en aquell temps Abu Yahya, que patia constants atacs cristians a les seves costes. La ciutat tenia tres portes principals corresponents a tres punts cardinals de l'horitzó cap a l'interior de l'illa: la de Portafrí(o porta de Porto Pi), tornada a l'Occident; la de Bab-al-Kofol o Bab-Al-Khal (després anomenada la porta de la Conquesta, o de Santa Margalida, o de l'Esvaïdor o Porta Pintada), al Nord i la de Beb-albelet (després anomenada porta del camp), al Llevant.   Hi havia d'altres portes, però eren portes de segon ordre. Van acampar en una plana deserta a prop de la porta de'Al-Khal, des de on va dirigir molts assalts als murs de la ciutat, finalment l'exèrcit cristià va entrar per la porta Al- Khal i van donar  un atac general .


La lluita amb les tropes de Jaume I, va ser brutal. L'últim valí, Abú Yahya, va morir i els cristians van incendiar la ciutat i van passar a matar a la població. Va caure el 31 de desembre d'aquell mateix any. La matança va ser tan gran que els milers de cadàvers no van poder ser enterrats i les tropes van  tenir una epidèmia de pesta.



El primer suggeriment per tirar a terra les murades de Palma es va produir l'any 1868, a causa d'una situació higiènic-sanitària, ja que tres anys abans la ciutat es va veure afectada per una epidèmia de còlera. Les murades, eren la causa de la misèria. La finalitat del enderroc no era millorar les condicions dels malalts, sinó evitar els mals que la proximitat d'aquests barris pugui ocasionar als poderosos.

El 10 d'agost de l'any 1902, diumenge, arribà el moment i 40 parelles de xeremies toquen a diana. Tot estava preparat per a la festa. S'havia elegit al general Weyler, que havia de ser l'encarregat de tirar a terra la primera pedra. Però no va poder acudir i en lloc seu va enviar la seva filla, Maria Weyler.  A les sis de la tarda, mitja hora desprès que sortís la comitiva de la Casa Consistorial, la senyoreta Weyler procedia a l'enderroc d'honor en el bastió de Zanoguera (avui Plaça d'Espanya) La primera pedra va ser portada en processó a l'ajuntament i col·locada solemnement en la tribuna de Cort.

La ciutat s'havia guarnit per a l'ocasió. Els ciutadans havien estat convidats i també els habitants dels pobles de Mallorca. Durant tres dies i va haver molta festa.

I perquè tothom ho celebrés, l'ajuntament va oferir un menjar als pobres, que va contar amb 2.000 comensals. La festa va acabar amb un castell de focs artificials i la traca final la va protagonitzar un arc de foc en què els 40.000 assistents van poder llegir: "Palma agraïda per l'enderroc de les murades".
La demolició completa es va prolongar durant vint anys. El 10 d'agost de 2002 es va celebrar el primer centenari de l'enderroc de la muralla de Palma

Dissertació: Obsolescència programada

Fa unes dècades, l’objectiu que perseguien les empreses era crear un producte amb una vida útil el més llarga possible. Però, a mesura que la societat ha continuat avançant tecnològicament, misteriosament, els productes ens són útils de cada cop per menys temps, ja que, es rompen sense ninguna raó aparent. Aquesta raó invisible als ulls dels consumidors, són petites modificacions als productes que posen a la seva vida una dada de caducitat, també coneguda com obsolescència programada. Però...és aquesta l’única manera d’aconseguir que funcioni el sistema capitalista? És realment dolent pel medi ambient? És l’obsolescència programada correcte moralment?

És l’obsolescència programada l’única manera de posar en funcionament el sistema capitalista? Si les bombetes tinguessin una duració de cinquanta anys, la producció de bombetes seria infinitament inferior a la que es produeix actualment. Això faria que els preus de la bombeta es disparés (si l’empresari en vol obtenir algun benefici) i que molts treballador anirien a l’atur. I si això succeís en tots els sectors de l’economia, quanta gent hi hauria a l’atur? L’obsolescència programada, evita l’atur, contribueix a baixar els preus i augmenta la producció dels països; en conclusió., accelera l’economia. Tot i així, es podrien cercar alternatives. Sí, els preus serien més alts, però aquests es compensarien amb la gran duració del producte; sí, la producció disminuiria, i per tant també l’ocupació, però es podrien crear altres llocs de treball, com empreses per arreglar els productes, cosa que actualment no es pot fer, ja que l’obsolescència programada impedeix que el producte es pugui arreglar fàcilment i se n’hagi de crear un de nou.

És l’obsolescència programada negativa pel medi ambient? Sí, doncs fa que augmenti la producció de aparells tecnològics difícils reciclar. Avui en dia, és possible reciclar els plàstics, i també els metalls o alguns components electrònics determinants, però tot i així, la major part, un 90% de cada aparell tan sols es pot separar, no reciclar, i fins i tot menys, ja que la societat desconeix els llocs adequats per dipositar aquestes deixalles. Aquest augment del fems, és realment molt contaminant per l’aire i per als ésser vius i, a més, aviat no sabrem què fer amb aquests residus.  Actualment, moltes empreses els envien disfressats d’aparells de segona mà a països tercermundistes. cosa que no fa més que augmentar les diferències econòmiques. Tot i així, de cada vegada més es fabriquen productes biodegradables, que no afecten negativament al medi, sinó que el respecten, de manera que de cada cop són menys contaminants. També, encara que sigui a poc a poc, de cada vegada més, la gent es consciència de com s’han de tractar certs tipus de residus i el reciclatge ha augmentat notòriament. Amb tot, és impossible continuar per sempre amb aquest ritme de comprar, tirar, comprar, ja que “no podem créixer infinitament en un món finit”.

És l’obsolescència programada correcte moralment? Com deuen sentir-se els treballadors d’una fàbrica sabent que fabriquen els seus productes amb el propòsit que s’espenyin? Està bé mentir a la gent i mantenir l’obsolescència programada en secret? L’obsolescència programada no és realment un secret, sinó una conseqüència de la mentalitat de la societat, la qual prefereix algunes característiques dels productes (com els preus més baixos, una tecnologia més nova o unes prestacions diferents ) a altres característiques con la seva durabilitat. Quan s’han baixat els preus del materials, té més sentit canviar el producte que crear-ne un de nou que duri per sempre. És a dir, què és preferible, una batedora de 200€ que duri 30 anys o una que en valgui 20€  i en duri 3? El que prefereixin els consumidors és el que, finalment domina el mercat. Tot i així, encara que el consumidor prefereixi productes d’una durada més curta, l’obsolescència programada elimina la possibilitat d’elecció del consumidor amagant-li la veritat completa dels productes que adquireix, això és el que no és moralment correcte.

En conclusió, l’obsolescència programada és el motor que mou l’economia mundial, però és terriblement negativa per al medi ambient i, a més, no acaba de ser del tot acceptable mentir i amagar l’existència d’aquesta política empresarial que, a llarg termini ens fa pagar més. Tot i així, en la meva opinió, realment la societat viu amb una mentalitat que disfruta substituint els seus productes per altres una mica millors. Ara, ens sembla malament que programin la duració dels productes de manera conscient, però en el fons, tots sabem uns preus més baixos indiquen que la seva durada serà molt inferior a la que era habitual antigament.I tot, perquè ens agrada anar a la moda costi el que costi. Crec que no sabem viure sense aquest sistema, o, encara pitjor: no ens podem imaginar un món sense ell.