Dissertació: La veritat

Hola!
Sí, sé que fa molt que no t'escrivìa, però he estat bastant ocupada. Ja saps, llegint, escrivint històries, fent deures.... Bé, avui et deixo una dissertació que vaig fer recentment sobre la veritat:

Des de beuratges per descobrir la veritat, passant per màquines com el polígraf a l’estudi de les expressions facials, discernir entre la veritat i la falsedat ha estat un dels grans problemes sobre el qual ha reflexionat la humanitat. I no és tan sols un tema de preocupació actual: des de fa segles, alguns filòsofs fins i tot, van establir teories, mètodes per esbrinar la veritat. Però...quin d’aquests mètodes és millor? Quina teoria podria ser més aplicable a l’actualitat? Quins mètodes realment funcionen?

Per una banda, trobam la veritat com a correspondència, d’Aristòtil. Segons aquesta teoria, una proposició és vertadera quan el que la proposició expressa i la realitat a la que es refereix són iguals. Amb aquest mètode, es fàcil, distingir entre la veritat i la falsedat. Tot i així, una proposició no deixa de ser un conjunt de sons que ens ajuden a crear una representació de la realitat. Però una representació no és la realitat en si i, per tant, mai hi haurà adequació entre la realitat de la nostra ment i la vertadera.

Però una altra banda, tenim la veritat com a coherència, representada principalment per Friedrich Engels.  Aquesta teoria afirma que un conjunt de proposicions són vertaderes mentre no es contradiguin entre elles.  Això fa que totes les proposicions que es puguin deduir de la primera també seran vertaderes, per la qual cosa la deducció de la veritat es fa d’una manera ràpida i senzilla. El problema recau en que, per a això, la primera proposició ha de ser vertadera i no sempre ho és, de manera que es difícil dictaminar la veritat de les altres proposicions.

En tercer lloc, existeix el pragmatisme, segons el qual una proposició és vertadera sempre i quan sigui útil o tingui conseqüències positives. Això farà que totes les proposicions vertaderes tindran conseqüències positives. El problema es troba quan no sabem si aquesta proposició tindrà conseqüències positives o no, i també ens hem d’enfrontar al problema de que que la utilitat d’una proposició canvia amb el temps,  de manera que  la proposició que ara es vertadera pot no ser-ho després.

També podem trobar la veritat com a perspectiva. Segons aquesta, no hi ha una veritat universal, sinó que una proposició serà vertadera depenent de cada individu. Per exemple, per a un cec, pot ser veritat que el sol no fa llum, però això seria fals per una altra persona. L’inconvenient d’aquesta teoria es que si hi ha una veritat individual, no es pot trobar una veritat comuna amb la qual tots estiguin d’acord ja que totes les proposicions són vertaderes i falses al mateix temps, segons els individus.

Per a pal·liar aquest problema, va sorgir la veritat com a consens. Aquesta teoria, afirma el mateix que l’anterior, amb la petita deferència que la veritat final, seria la veritat aconseguida mitjançat una majoria en consens de la humanitat. Encara que aquesta proposta soni molt democràtica i bona, també té alguns inconvenients. Per exemple,  és difícil demanar a tota la humanitat de manera que, si s’agafessin mostres, no serien més  que això mostres d’una realitat incompleta.

Així com ho veig, no estic d’acord amb cap de les teories anteriorment esmentades, ja que totes plantegen seriosos problemes i excepcions que resulten difícils de resoldre.  Tot i així, d’entre totes les que hi ha, la que més s’acosta a ser una teoria acceptable, seria la de la veritat per consens, doncs si hi ha una gran majoria de gent que creu en una fet serà per alguna cosa, tot i que, així i tot, la proposició pot ser falsa, de manera que està vist que l’ésser humà haurà de continuar treballant per trobar descobrir la vertadera veritat.