miércoles, 16 de enero de 2013

Dissertació sobre la religió

I sobre aquest tem tan ampli a les mans, la professora de religió ens va manar una feina d'un dia epr l'altre. Això és el que jo vaig escriure:


La religió no és un concepte modern. Fa centenars de milers d’anys, els humans de la prehistòria ja creien en certs esperits. Fa milers d’anys els celtes i els maies celebraven rituals i sacrificis per aplacar la ira dels déus, mentre els grecs i els romans acceptaven els mites sobre Zeus o Júpiter com a fets de la història. Fa centenars d’anys, els homes morien a les creuades per defensar una religió. Fa desenes d’anys, moriren milions de persones pel sol fet de creure en una religió diferent. Però...i ara? Actualment vivim en una nova era, on predominen la ciència i la raó. Tenim necessitat de creure en la religió en aquesta, una època tan tecnològica? Tindran importància les religions al futur? Aconseguirem eliminar d’una vegada aquesta fòbia que encara persisteix a la nostra societat envers als que tenen unes creences diferents?

En quant a la qüestió “Tenim necessitat de creure en la religió en aquesta, una època tan tecnològica?”, s’ha de dir que, per una part, no, doncs ja som tot el que l’ésser humà pot expressar i no tenim la necessitat d’una divinitat o d’unes normes que ens marquin un camí a seguir, ja que nosaltres podem pensar, analitzar analíticament la situació i dibuixar el nostre propi camí. A més la raó ens ha proporcionat la resposta a centenars de preguntes i fenòmens que abans es lligaven als déus. Si la pluja és un fenomen natural que sorgeix del cicle de l’aigua, si el sol surt cada matí perquè la terra rota sobre sí mateixa, sí som part de l’evolució i no una creació divina...on deixa tot això a les divinitats? Quins són els seus suposats poders?
Davant això, podríem dir que la importància d’una religió no és la imatge que es té d’ella, si no els ensenyaments que ens aporta i que ens canvien la vida. A més, encara que la ciència i la raó puguin explicar molts dels misteris que fins ara no érem més que això, misteris, no tot es pot explicar racionalment. Perquè vivim? D’on va sorgir la vida? Cap a on anam? Què hi ha després de la mort? Aquestes són algunes de les més conegudes preguntes que per molta tecnologia que creem,  tan sols podran respondre les religions.

Però,... i al futur? Tindran importància les religions? Pot semblar que les religions estan en decadència, que les generacions que vénen són passives: ni creuen ni deixen de creure. Però en el fons això no es cert. Tots tenim alguna que una altra creença, tots tenim unes normes morals que regeixen com comportar-nos. La gent no pot viure sense la religió. Sinó...aquí es podria recórrer, sinó a Déu, a l’hora d’aprovar un examen? Bromes apart, les persones necesitam per viure la seguretat de creure que hi ha algú que ens protegeix, de que hi ha alguna raó per la qual existim i que, en morir, no desapareixem sense deixar rastre.
Tot i així, el desenvolupament de la tecnologia ens pot conduir cap a un tipus de societat que no comprengui els vertaders valors de la religió, que tan sols es quedi amb el superficial, amb la rondalla i no la moralitat que hi ha de fons. Si això arribés a passar seria el mateix que si la religió desaparegués, ja que s’hauria perdut la seva essència.


I arribarà un moment en que desapareixerà la fòbia que sentim cap a les altres religions? Hitler i el nazisme assassinaren a milions de persones per ser d’una religió diferent, i a Espanya, durant anys les terme “moro” ha sigut utilitzat com a terme despectiu. Podríem dir que això són coses del passat, que ara som més tolerants, que això ja no passa, però...qui no s’ha canviat de vorera si veu venir un moro en la seva direcció? Qui no ha criticat les rígides normes de l’islam? Qui no ha rigut davant les idees, estrambòtiques per alguns, del budisme i l’hinduisme? Qui no ha pensat mai que les creences de les tribus d’Àfrica són “burdes”, “simples” i “falses”? Podem dir que som una societat moderna, tolerant i oberta, però encara no han desaparegut el perjudicis contra les altres religions i no sembla que hagin de desaparèixer per ara.
Tot i així, potser la solució es troba en la convivència mútua: si convivim respectant-nos uns amb els altres durant molt de temps, podrien desaparèixer les diferencies i sortir a la llum les semblances comunes.

Per acabar, voldria dir que, en la meva opinió la necessitat de creure en alguna cosa, de no sentir-nos sols en la immensitat de l’univers és el que ens empenyerà continuar creient en les religions. Tot i així, penso que les generacions vinents no tindran la convicció de que les religions implanten valors morals i de conducta i que et canvien a vida, sinó que tendran unes creences promogudes per la por: actualment, el temor cap al més enllà és el que fa que supliquem a Déu en el moment de morir; actualment, la por a quedar a l’atur és el que ens fa recórrer a Déu per demanar ajut... És a dir, una generació formada per joves sense valors, que es deixen dur per el corrent de la vida, sense objectius ni somnis ni ideals.

Ciència i tecnologia, en alliberen o ens esclavitzen?


Per filosofia, vam haver de respondre a aquesta pregunta, fent una dissertació. Aquí abaix et deixo la meva:
Tú que n'opines?

Abans, no fa tants d’anys, els nens amb una simple pedra i la imaginació podien omplir tot un horabaixa de rialles. Ara , una màquina de videojocs els pot tenir embadalits tot el dia. Abans, els qui sabien sumar, restar, multiplicar i dividir, eren uns savis. Ara, qui tan sols sap fer aquestes  operacions matemàtiques és un ignorant. Abans, enviaves una carta i no rebies la contestació fins una setmana més tar. Ara, un correu electrònic triga uns instants en arribar al seu destinatari. La tecnologia ha constituït un canvi molt brusc en la nostre vida, però, aquesta, fins a quin punt ha millorat realment? Com ha afectat a la nostra societat? Ha suposat aïllament i pèrdua de contacte entre els individus ? La ciència i la tecnologia, ens alliberen o ens esclavitzen?
Fins a quin punt han millorat la nostra vida la ciència i la tecnologia? Per començar, gràcies a elles, s’ha incrementat la rapidesa a l’hora de treballar i també als mitjans de transport, de manera que tenim més temps lliure. Les innovacions tecnològiques, les noves màquines i aparells, han aconseguit que l’esforç per dur a terme una acció sigui molt menor que a l’antiguitat. Sobretot les noves medicines i els avenços mèdics han fet que l’esperança i la qualitat de vida augmentin. Tot i així, també han sorgit noves malalties que abans no existien, com l’obesitat o l’anorèxia, i d’altres que, encara que estiguin diagnosticades, no tenen remei, com el càncer. A més a més, encara que ciència hagi permès reduir el temps  utilitzat per al treball, com el concepte “temps” es relatiu, per molt que en tinguem mai serà suficient.
Ha minvat la comunicació entre les persones?Els ordinadors, Internet, els videojocs... tots aquest elements han intervingut en crear-nos una addicció cap a ells que ens individualitza i fomenta l’aïllament. Amb tant aparell, a poc a poc, ens esteim deshumanitzant, i perdent el contacte personal amb les persones del nostre voltant. I no tan sols amb els amics, si no també amb la família, sobretot les persones majors, les quals es mantenen en una posició de marginació)Tot i així, les noves tecnologies han fomentat la comunicació via escrita amb les persones del teu entorn i sovint també amb persones de parts molt llunyanes del món.
Com han afectat la ciència i la tecnologia a la nostra societat? Els videojocs són un clar exemple d’addicció, la qual pot derivar a una malaltia greu. Un altre problema al qual ens enfrontam es a una societat consumista, que no fa més que comprar, malgastar i contaminar. Tot i que molts han pres consciència  d’aquest fet, són pocs els que realment ajuden i aporten el seu temps.
La ciència i la tecnologia, ens alliberen o ens esclavitzen? La ciència i la raó han aconseguit alliberar-nos de molts dubtes, creences falses i d’opinions sense base. Les noves tecnologies han permès repartir la informació, de manera que arribi a tothom. El principal problema d’aquest desbordament d’informació, es que qualsevol pot publicar coses, i, a no ser que siguem capaços de determinar quines preposicions són vertaderes i quines no, haurem de ser esclaus de la informació que hem localitzat.
Per acabar, volia comentar que jo ni defens ni vaig en contra de les millores científiques i tecnològiques. La veritat es que la societat actual està completament envoltada de tecnologia fins a tal punt que ens és imprescindible per al nostre ús del dia a dia. Moltes d’aquestes innovacions ens han ajudat però d’altres no han fet més que causar-nos problemes. No podem evitar l’avanç de la tecnologia, tant per bé com per malament, si no, coma mínim alentir-lo. L’últim que vull comentar es que no hem de caure en l’excés i evitar, que sigui la tecnologia qui ens controli a nosaltres.

Conclusió Nietzsche

Hola!
Últimamente, en religión, hemos hablado de el personaje Nietzsche. La profesora, nos ha pedido que hagamos una conclusión sobre las ideas generales de Nietzsche, y no encontré ninguna conclusión para mi trabajo, por lo que no me quedó otro remedio que inventármela yo sobre la marcha. Espero que esto te sirva, aunque debo avisar de que está en catalán:


Després d’aquest anàlisis sobre les idees principals de Nietzsche, hem arribat a la conclusió de que esteim d’acord amb algunes idees de les que proposa, però amb altres discrepam. Per començar , la seva idea del superhome, un ésser lliure de tota moral i que imposa la seva voluntat, no ens sembla possible, ja que, si tots seguíssim aquest patró, cadascú miraria pel seu bé, i tendírem cap a l’ individualisme. Per contra, sí que esteim d’acord en que les religions, com el cristianisme, ens lliguen a una sèrie de normes, i que no ens deixen ser persones lliures, negant a l’ésser humà que desenvolupi tot el seu potencial. El cert és, però, que sí aceptam algunes de les creences que fomenta el cristianisme, i que Nietzsche critica. Aquest és el cas de la feblesa dels valors del cristianisme. Valors com la humilitat, la pobresa, el penediment...ell els classifica com a feblesa, però no és així. Sovint, és més difícil mantenir aquests valors que no pas negar-los.

Per concloure, volem dir que no esteim d’acord amb algunes idees, com la del superhome, ja que això ens conduiria a l’ individualisme o les idees de la feblesa del valor cristians. Tot i així, algunes de les idees que proposa són interessants, com quan diu que la creença amb certes religions ens lliga a les seves normes preestablertes, sense donar-nos l’oportunitat de desenvolupar tot el nostre potencial com a persona.

Charles Dickens + pirámide de Maslow

Sí, entiendo que al ver el título de la entrada parezca que lo uno no tene relación con lo otro, pero...¿y si os digo que todo este trabajo es para clase de economía?
Ciertamente, a mi también me parece que el profesor está algo chiflado. pero en fin, habrá que aguantarse con lo que se tiene.
En primer lugar, pondré un párrafo sobre Charles Dickens, que siento decir está en catalán:

Charles John Huffam Dickens (1812-1870) va néixer a Portsmouth, Anglaterra. El 1822, la seva família es va traslladar de Kent a Londres, i dos anys més tard el seu pare va ser empresonat per deutes. Dickens, va entrar a treballar llavors en una fàbrica de calçats, on va conèixer les dures condicions de vida dels treballadors, a la denúncia va dedicar gran part de la seva obra.
Va ser autodidacta, si s'exclouen els dos anys i mig que va passar en una escola privada i va treballar com advocat, periodista parlamentari i, finalment, escriptor, sota el pseudònim de Boz.
El mateix any, es va casar amb Catherine Hogarth, filla del director del Morning Chronicle amb la qual va arribar a tenir deu fills abans de divorciar el 1858. Durant els següents anys, Charles Dickens va viatjar a Amèrica, Itàlia, Suïssa i França, llocs on va escriure les seves obres més conegudes, com Cançó de Nadal i Oliver Twist. Finalment, Dickens va morir el 1870, cinc anys després d'un accident de ferrocarril del qual no s'havia recuperat del tot, d'una apoplexia de la qual no va despertar.

También nos madaron hacer un trabajo sobre la pirámide de Maslow, bucando anuncios para cada escalon de la pirámide. Aquí tenéis los míos:

1r piso:
2º Piso


3er Piso

 

4t Piso

 

5t Piso

 

A mi me costó un montón encontrar anuncios, espero que te sirva para algo

jueves, 11 de octubre de 2012

Historia policíaca

Hola! Avui a català ens han manat escriure una historia policíaca. modestia apart, trobo que m'ha quedat molt bé. Què en trobes? Te la posa aquí. Esper que t'agradi

Miquel:
Blanc. Una paret blanca. Com la blancor en la meva ment. El buit del records de la nit passada. Tot es blanc, amb ombres negres. I flaixos, flaixos de llum. Una botella buida. Un got ple de vi. Un petó frugal. Crids. Rialles. Llavis carnosos. Música. Suor. L’aire xiulant-me a la cara.  I llavors...obscuritat. No recordo res més enllà de les sirenes de la policia, la foscor i la sang. L’ambulància no trigà en arribar. O potser si.
Poc més tard, amb una vena coberta de sang al cap, començaren les preguntes:  A quin local va anar? A quina hora sortiren vostè i el seu amic?Sabia que superava  en més del doble la tassa de alcoholèmia?  Perquè va decidir conduir? Va veure el semàfor vermell?  Sap que atropellà a una dona? “¡No sé res!” – els vaig cridar- “¡Ni tan sols recordo com em dic!” Encara que això últim no fos veritat, aturaren de bombardejar-me de preguntes que no podia respondre, i m’abandonaren aquí, en aquesta sala d’espera cap a l’infern.
No recordo res, però em sento culpable de tot. No recordo haver conduït el cotxe, tot i que em trobaren al seient del conductor. No recordo les meves mans a sobre del volant, tot i que el meu amic, afirma el contrari. No recordo haver fixat la meva vista a sobre d’una silueta femenina que entravessava el carrer, tot i que ella em reconegué la cara. No sóc capaç de recordar ningun detall més enllà de la copa de vi. Tot i així, ningun jutge em consideraria innocent.
Per sort, ella ha sobreviscut. Tan sols ha tingut ferides lleus. L’acabo de veure travessar la sala, en cadira de rodes, per declarar. Tenia el rostre pàl·lid i demacrat. Però podria haver sigut guapa. Si jo no l’hagués ferit  amb el cotxe.
Quan ho penso, les llàgrimes no aturen de rodolar-me del ulls: he estat a punt d’assassinar a una persona. Imprudentment, involuntàriament, però ho he fet. Fins i tot en Lluís, el meu amic de tota la vida, el que sempre m’ha defensat, el que m’acompanyava al seient de copilot, em considera culpable. Es normal, també hagués pogut morir ell a l’accident. Quina classe de persona sóc? En què m’he convertit? M’ho tenc ben merescut.  Haurien de tancar-me durant molts d’anys. Hauria de no tornar a beure mai més. Hauria de demanar disculpes, encara que no servís de res. Hauria...No, no hauria d’haver conduït. No hauria d’haver begut tant. No hauria d’haver anat al bar. No hauria d’haver aixecat aquell matí. Potser, no hauria d’haver nascut.

Lluís
No me’n penedeixo de res. Bé potser, una mica. però va ser el millor que podia fer. No sé ni com se’m va ocórrer, amb la gatera que duia. Crec que durant aquells instant la meva ment va estar més lúcida que en tota la meva vida. Va ser veure la sang a terra el que em degué despertar. O potser les sirenes de policia. I quan vaig veure en Miquel amb els ulls tancats i massa begut, se’m va il·luminar una bombeta.
Va ser més dur del que em pensava, carregar al meu amic i canviar-lo de seient, però això no va ser suficient. Mentre esperava l’arribada de la policia, per no pensar en l’esdeveniment ni en l’atreviment del meu pla, vaig decidir netejar-ho tot,. Netejar un accident. A qui se li hauria ocorregut! Com els criminals de les pel·lícules policíaques. No quedà ni una sola empremta meva. Criminal. No. Va ser un accident. La brillantor de la farola em va fer parpellejar. I després ja era massa tard.
El xoc va ser molt fort. Tant, que el veïns trucaren d’immediat a la policia. Però no el suficientment greu com per matar-la. Llàstima. Potser em va reconèixer. Perquè jo sí. Vaig veure el seu rostre i el pànic reflectit a la seva cara em perseguirà per somnis.
No l’he tornada a veure. I espero no fer-ho. Potser la paraula culpable apareixeria llavors al meu front. “CULPABLE” En lletres grosses. No. No va ser culpa meva. Jo no vaig demanar conduir.  Jo no vaig demanar anar a aquell bar. Jo no vaig demanar que el semàfor canviés a vermell. Però si vaig pitjar l’accelerador. I vaig carregar totes les culpes al Miquel.
No importa. S’ho mereix. Ha sigut un malparit tots aquests dies. Preocupat per la feina, els fills, el temps. Sense demanar-me res. Què se’n van fer d’aquelles nits de gresca i festa? On vam deixar la nostra joventut?
Crec que en record a tots aquells moments, es mereix alguna cosa més. Potser hauria de fer alguna cosa, per no sentir-me tant culpable. Potser hauria de...Sí. Decidit. És el mínim que puc fer. Ara mateix aniré a comissaria i li diré. Li prometré que l’aniré a visitar a la garjola.

Ella
-          ¿Recorda si el semàfor estava en verd?
La sala d’interrogatoris té les parets blanques i fredes. Com el vent que bufava la nit passada.
-          ¿Recorda si el semàfor estava en verd?
-          Sí, ho estava – responc. I es veritat. Estava en verd.
-          ¿Recorda haver vist el cotxe vermell?
-          No, tot estava massa obscur – I es veritat, tan sols hi havia boira.
-          ¿Va veure el rostre de l’home que conduïa?
Un esguinç i tres costelles rompudes. “Tot un miracle” – van dir els metges. Jo tampoc podia creure la sort que havia tingut. En tots el sentits possibles
-          ¿Va veure el rostre de l’home que conduïa?
Va ser fa tres mesos. Exactament, tres mesos i dos dies. Al videoclub. Tan sols hi érem ell i jo. I el venedor. Ell va triar Star Wars. Jo “L’última cançó”. Vaig dir-li adéu. Ell ni tan sols es girà.
-          Si – responc. I es veritat. Durant un instant, em va mirar als ulls, per primera vegada. Després, el para-xocs em va copejar, i la visió es va esvair.
-          ¿És l’home que hi ha a la sala anterior?
“No” – penso, però ràpidament em mossego la llengua.- “Ell tenia els ulls més brillants apassionats, cabells curts i obscurs, suaus al tacte...”
El vaig tornar a trobar regularment. L’observava d’amagat, mentre fullejava les revistes. Un  cop, li vaig preguntar l’hora. Amb una veu greu i masculina em respongué. En aquell moment, vaig haver de reconèixer que m’havia enamorat.
-          ¿L’home que conduïa és el que es troba a la sala del costat?
-          Vull dir no. perquè no s’ho mereix. Pobre home. No ha fet res. I si no tingués els ulls inflats de les llàgrimes, podria ser atractiu. Però el meu cor pertany a un altre. Pertany a l’home que ahir a la nit conduïa un cotxe vermell a tota velocitat. A un home que va traïr al seu amic. A un ho¿Recorda si el semàfor estava en vermell?
me que inculpà a un innocent. Un home que va estar apunt de matar-me. Vull dir No. Diré no. Perquè ell no em mereix. No mereix que l‘estimi tant com l’estimo.  Diré no i per un cop, es farà justícia
-          Si – responc. I es mentida. Així, amb aquestes paraules falses,  condemno a un àngel a l’infern.

Treball Economia 3

Ja deus estar cansat de que et posi deures d'economia! Però senyto dir-te, que sa cosa va per llarg. (Ens ha manat copiar set pàgines del llibre. Pots respirar tranquil, no to posaré) Aquí et deix més informació sobre Pericles i sobre el Dret romà:

Pericles
Pericles, va estar al front d’Atenes durant quasi trenta anys, i, encara que la democràcia ja estava ben arrelada a Atenes, Pericles, va dur aquest sistema de govern del poble i per al poble a la seva perfecció. La democràcia de Pericles, consistia en que la gent desenvolupava les lleis i exercien el poder executiu de manera personal, sense necessitat de representants. Es a dir, el més important era el vot de la majoria dels ciutadans que s’havien reunit a l’assemblea durant les dates indicades, tenint en compte que tots els ciutadans tenien els mateixos drets. No obstant, la participació, no era universal, encara que hi participava molta gent

Dret romà
El dret romà és el conjunt de drets que va regir a la societat romana durant diverses èpoques fins la mort de l’emperador Justinià. El naixement del dret romà es deu a la divisió que existia a la societat romana entre el patricis i els plebeus. Al principi, tots el temes legals, estaven en mans del patricis i del dret pontifical. Els plebeus, desconeixien com anaven a ser jutjats exactament i normalment el patricis aplicaven lleis segons els seus interessos. Per això, el plebeus, van sol·licitar la codificació de les lleis. Llavors, una primera comissió, va elaborar 10 taules de lleis bastant justes, però una segona comissió, va crear dues últimes taules més que anaven en contra del plebeus. Aquesta comissió, va intentar fer-se amb el poder, però no ho aconseguí. El resultat va ser el primer cos legal conegut i estructurat, anomenat Llei de les 12 taules

Trabajo Economia 2

Siguiento la línia de la entrada anterior, aquí te traigo más información sobre Adam Smith: su libro "la riqueza de las naciones", La mano invisible y su treoria sobre la división del trabajo. Siento decirte de nuevo, qu està en catalán:

La riquesa de les nacions
Al 1776 Adam Smith va publicar, després de més de deu anys de treball, la seva obra anomenada "Una investigació sobre la naturalesa i causes de la riquesa de les nacions". Alguns es refereixen a aquest llibre com "la Bíblia de l'Economia", pel seu volum i per la pluralitat de temes. L'obra inclou una filosofia de la història, on la propensió a intercanviar exclusiva de l'home es el motor del desenvolupament humà, perquè permet la suficient creació de riquesa i acumulació de capital per posar en pràctica la divisió del treball. A causa, per tant, de l'empatia i la divisió del treball es potencia el creixement econòmic, clau del benestar social. Altres factors a destacar són la seva crítica al mercantilisme i el plantejament de que gràcies a l'egoisme s'aconsegueix el benestar general. Entre les seves aportacions més importants es destaquen: la diferència entre valor d'ús i valor de canvi, el reconeixement de la divisió del treball que promou l'especialització de tasques, per a la reducció de costos de producció, l'acumulació de capital com a font per al desenvolupament econòmic

La mà invisible
La mà invisible és una metàfora que expressa la capacitat autorreguladora del lliure mercat. Va ser encunyada pel filòsof Adam Smith en la seva Teoria dels sentiments morals i popularitzada per La riquesa de les nacions. Com és possible que una societat on cada un vetlla pel seu interès econòmic funcioni perfectament? Com és possible, per exemple, que una persona pugui trobar de tot per comprar sense haver-ho dit prèviament a ningú? Això s'aconsegueix gràcies a una "mà invisible" que coordina els mercats i els diferents interessos propis, els que, gràcies a ella, s'harmonitzen espontàniament . La frase "No és la benevolència del carnisser o del forner què els porta a procurar el nostre menjar, sinó la cura que presten als seus interessos" és moltes vegades interpretada com que simplement l'egoisme porta al benestar general. Però. sense això, l'ésser humà és capaç també de comprendre l'interès personal del seu company i d'arribar a un intercanvi mútuament beneficiós.

La divisió del treball
Per Adam Smith la Divisió del Treball és la principal font de Creixement i Desenvolupament d'un país. Això és a causa que augmenta l'habilitat del treballador si es dedicar a un nombre petit d'operacions. El seu exemple és una fàbrica d'agulles. Si una agulla fos feta només per un treballador, aquest home es trigaria  molt en estirar, tallar i esmolar el filferro,i en podrien fer només uns quants per persona, En canvi, si treballant junts cada treballador s'especialitza en una part del procés al final del dia es tindria una producció molt més gran. Aquesta és la clau del Creixement Económic. No obstant, Adam Smith considera que aquesta divisió és la causa principal que un grup important de la població s’ idiotitzi, per  haver de fer tasques molt mecàniques.