La religió no és un concepte modern. Fa
centenars de milers d’anys, els humans de la prehistòria ja creien en certs
esperits. Fa milers d’anys els celtes i els maies celebraven rituals i
sacrificis per aplacar la ira dels déus, mentre els grecs i els romans acceptaven
els mites sobre Zeus o Júpiter com a fets de la història. Fa centenars d’anys,
els homes morien a les creuades per defensar una religió. Fa desenes d’anys,
moriren milions de persones pel sol fet de creure en una religió diferent.
Però...i ara? Actualment vivim en una nova era, on predominen la ciència i la raó. Tenim necessitat de creure en la religió en aquesta, una època
tan tecnològica? Tindran importància les religions al futur? Aconseguirem
eliminar d’una vegada aquesta fòbia que encara persisteix a la nostra societat
envers als que tenen unes creences diferents?
En quant a la
qüestió “Tenim necessitat de creure en
la religió en aquesta, una època tan tecnològica?”, s’ha de dir que, per
una part, no, doncs ja som tot el que
l’ésser humà pot expressar i no tenim la necessitat d’una divinitat o d’unes
normes que ens marquin un camí a seguir, ja que nosaltres podem pensar,
analitzar analíticament la situació i dibuixar el nostre propi camí. A més la raó ens ha proporcionat la resposta a
centenars de preguntes i fenòmens que abans es lligaven als déus. Si la pluja
és un fenomen natural que sorgeix del cicle de l’aigua, si el sol surt cada
matí perquè la terra rota sobre sí mateixa, sí som part de l’evolució i no una
creació divina...on deixa tot això a les divinitats? Quins són els seus
suposats poders?
Davant això, podríem
dir que la importància d’una religió no és la imatge que es té d’ella, si no els ensenyaments que ens aporta i que
ens canvien la vida. A més, encara que la ciència i la raó puguin explicar
molts dels misteris que fins ara no érem més que això, misteris, no tot es pot explicar racionalment.
Perquè vivim? D’on va sorgir la vida? Cap a on anam? Què hi ha després de la
mort? Aquestes són algunes de les més conegudes preguntes que per molta
tecnologia que creem, tan sols podran
respondre les religions.
Però,... i al
futur? Tindran importància les
religions? Pot semblar que les religions estan en decadència, que les
generacions que vénen són passives:
ni creuen ni deixen de creure. Però en el fons això no es cert. Tots tenim
alguna que una altra creença, tots tenim unes normes morals que regeixen com
comportar-nos. La gent no pot viure
sense la religió. Sinó...aquí es podria recórrer, sinó a Déu, a l’hora d’aprovar
un examen? Bromes apart, les persones necesitam per viure la seguretat de creure que hi ha algú que
ens protegeix, de que hi ha alguna raó per la qual existim i que, en morir, no
desapareixem sense deixar rastre.
Tot i així, el
desenvolupament de la tecnologia ens pot conduir cap a un tipus de societat que
no comprengui els vertaders valors de la
religió, que tan sols es quedi amb el superficial, amb la rondalla i no la
moralitat que hi ha de fons. Si això arribés a passar seria el mateix que si la
religió desaparegués, ja que s’hauria perdut la seva essència.
I arribarà un moment en que desapareixerà la fòbia que sentim cap a les altres
religions? Hitler i el nazisme assassinaren a milions de persones per
ser d’una religió diferent, i a Espanya, durant anys les terme “moro” ha sigut
utilitzat com a terme despectiu. Podríem dir que això són coses del passat, que
ara som més tolerants, que això ja no passa, però...qui no s’ha canviat de
vorera si veu venir un moro en la seva direcció? Qui no ha criticat les rígides
normes de l’islam? Qui no ha rigut davant les idees, estrambòtiques per alguns,
del budisme i l’hinduisme? Qui no ha pensat mai que les creences de les tribus d’Àfrica
són “burdes”, “simples” i “falses”? Podem dir que som una societat moderna,
tolerant i oberta, però encara no han
desaparegut el perjudicis contra les altres religions i no sembla que hagin
de desaparèixer per ara.
Tot i així,
potser la solució es troba en la
convivència mútua: si convivim respectant-nos uns amb els altres durant
molt de temps, podrien desaparèixer les diferencies i sortir a la llum les
semblances comunes.
Per acabar,
voldria dir que, en la meva opinió la
necessitat de creure en alguna cosa, de no sentir-nos sols en la immensitat
de l’univers és el que ens empenyerà continuar creient en les religions. Tot i
així, penso que les generacions vinents no tindran la convicció de que les
religions implanten valors morals i de conducta i que et canvien a vida, sinó
que tendran unes creences promogudes per
la por: actualment, el temor cap al més enllà és el que fa que supliquem a
Déu en el moment de morir; actualment, la por a quedar a l’atur és el que ens
fa recórrer a Déu per demanar ajut... És a dir, una generació formada per joves sense valors, que es deixen dur per el
corrent de la vida, sense objectius ni somnis ni ideals.
